17/8/17

CataBach.com

Consternats pel bàrbars atemptats a les Rambles i a Cambrils.
Tota la nostra solidaritat amb les víctimes.
No ens espantaràn!

12/8/17

BWV 105

Novè Diumenge després de la Trinitat, per al qual s'han conservat tres cantates: Les BWV 105, 94 i 168. De la primera de les tres en farem avui un breu repàs.
Estrenada a Leipzig el 20 de juliol del 1723, el primer estiu de Bach com a Kantor de Sant Tomàs, la cantata HERR, GEHE NICHT INS GERICHT MIT DEINEM KNECHT BWV 105 ens parla del temor davant el judici de Déu i la tranquil·litat d'aquell qui l'espera havent seguit els seus preceptes. El llibret és anònim i utilitza el Salm 143 al principi i una coral de Johann Rist de 1641 al final.
"Senyor, no siguis massa sever amb el teu Serf" és el text del cor inicial, que donarà nom a la cantata i que arrencarà en adagio, tempo amb el qual Bach intenta simbolitzar la tossa del pecat i la culpa. Aquest ambient aviat serà trencat per una fuga permutativa on el tema passarà per totes les veus, doblades pels instruments.
El segon moviment serà un suplicant recitatiu per a contralt ("Déu méu, no em rebutgis"), que donarà pas a una de les àries més extraordinàries i originals de Bach: "Wie Zittern und Wanken" (Com tremolen i vacil·len els pensaments dels pecadors mentre s'acusen els uns als altres provant d'exculpar-se). Sense baix continu, les cordes mantenen una contínua i inacabable tremolor mentre l'oboè crida, turmentat per l'angoixa. La veu de soprano canta vocalitzacions esfereïdores sobre les paraules "verklagen" (retreure) i "wagen" (gosar). La flaquesa de l'esperit humà inspira en Bach una de les àries més corprenedores mai escrites i que forma part del meu Top-10 d'àries de les cantates. De fet, aquesta ària va ser un dels  primers fragments de cantates d'un tal Johann Sebastian Bach que vaig escoltar. Va ser a Catalunya Música, fa molts anys, i em va deixar de pedra tant la música com que es tractés de la cantata número 105. "Però... quantes cantates va escriure aquest home???" recordo que vaig pensar. I també: "Seràn totes d'aquest nivell? Mare meva..."
Després d'aquest moment torbador arribarà un nou recitatiu, ara per a baix, que més aviat és un airoso on les cordes i el continu en pizzicato acompanyen les paraules del cantant: Benaurat aquell qui sap del seu protector. Aquest recitatiu-airoso (que potser vol simbolitzar el repicar de campanes a travès del pizzicato) donarà pas al penúltim moviment de la cantata, una ària per a tenor titulada "Kann ich nur Jesum Mir zum Freunde machen" (Si pogués fer-me amic de Jesús) que presentarà un brutal contrast amb els moviments anteriors: Ara, la trompeta i les cordes evolucionaràn a ritme de dansa evocant la seguretat d'aquell qui té confiança en la fe. És una d'aquelles àries per a trompeta on Bach ens transmet una alegria pura i franca, gairebé infantil.
La cantata conclourà amb la coral "Nun, ich weiss, du Wirst mir stillen" (Ara ja sé que tranquilitzaràs el meu esperit angoixat), una coral que apareix també a la cantata BWV 78 i al motet BWV 227. Destacaràn les cadències tremoloses de les cordes expressant l'angoixa espiritual de què parla el text, angoixa que s'anirà esvaïnt fins al darrer compàs de l'obra.







5/8/17

BWV 45

Vuitè Diumenge després de la Trinitat, en el qual parlarem d'una de les meves cantates preferides. Per aquest diumenge se n'han conservat tres: Les BWV 136, 178 i 45, la que ara repassarem.
La Cantata BWV 45 ES IST DIR GESAGT, MENSCH, WAS GUT IST forma part d'un grup de cantates (BWV 39, 88, 187, 45, 102 i 17) amb una cronologia complicada que les primeres investigacions situaven de 1732 endavant. Avui en dia però, sabem que la BWV 45 fou estrenada a Leipzig l'11 d'agost de 1726. Aquell any havia interpretat Bach un bloc de cantates del seu cosí Johann Ludwig, aparentement per considerar-les d'una elevada qualitat. Segurament en igual consideració va tenir Bach els seus textos (d'autor anònim), ja que en va utilitzar alguns per a composar noves cantates, com aquesta que avui tractem.
Cantata no gaire extensa però estructurada en dues parts, el cor inicial és una de les millors construccions polifòniques de Bach, basada en el desenvolupament d'una mateixa idea musical tant pels instruments com pels cantants. 
El tenor prendrà a continuació el relleu en la seva parella de recitatiu i ària, Weiss ich Gottes Rechte (Conec els manaments del Senyor ), un sever moviment on les tres veus de cordes acompanyen el cantant i on destaca l'extensa vocalització sobre la paraula drohen (amenaçar).
La segona part de la cantata arrencarà amb un dels meus Top-10 de les cantates: L'airoso Es werden viele zu mir sagen an jenem Tage (Molts em diran en aquell dia). El primer que vull destacar és que  mai he entès la seva denominació d'airoso, però... qui sóc jo per contradir Bach?
El baix (la veu de Crist) canta el darrer versicle de l'Evangeli del dia, aquell en el qual Jesús renega de tots aquells qui utilitzen la fe en benefici propi: "Aquell dia, molts em diran: Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?  Llavors jo els diré clarament: No us he conegut mai. Aparteu-vos tots de mi, malfactors!"
Les cordes es precipiten en una arrauxada cascada i les vocalitzacions són meravelloses. La paraula Alle (tots) és cantada en una espectacular cadència de fins a 30 notes. 
La següent ària, per a contralt, és també força alegre i recorda a aquelles àries per a flauta travessera que Bach va incloure a les cantates de l'estiu de 1724 i que destaquen pel seu virtuosisme (vegeu BWV 9), tot i que aquesta cantata és dos anys posterior. Un breu recitatiu condueix a la coral final, reforçada per flautes, oboès i el primet violí, que canta una estrofa de Johann Hermann amb la melodia d'una coral d'A. Fritsz de 1679.




30/7/17

BWV 186

Avui parlarem breument d'una de les cantates de Bach que menys m'apassionen, la  BWV 186 ÄRGRE DICH, O SEELE, NICHT. Sí amics, a mí hi ha obres de Bach que no m'agraden, però que no per això deixen de ser obres musicalment excepcionals.
En el primer any de Bach a Leipzig, el nou Kantor rescatà algunes obres escrites a Weimar que no tenien destinació al calendari de la seva nova ciutat. Un bon exemple són els diumenges segon, tercer i quart d'Advent, que a Leipzig eren festivitats sense música, com passava també durant la Quaresma. A Weimar però, aquests diumenges havien tingut la seva cantata corresponent. Per exemple, les cantates BWV 186a i 147a van ser destinades al tercer i quart diumenges d'Advent de l'any 1716. Així que l'any 1723, a Leipzig, aquestes dues cantates van ser reescrites i destinades a noves festivitats: La BWV 147 a la Visitació de María (2 de juliol) i la BWV 186 a la festivitat que celebrem avui, el 7è Diumenge després de la Trinitat, que aquell any es va esdevenir l'11 de juliol. Per a aquest diumenge es conserven també les cantates BWV 107, 187 i 54, aquesta darrera utilitzada en diverses ocasions del calendari.
La BWV 186 és una cantata de moderades dimensions, estructurada en dues parts i amb un text que es basa en l'Evangeli del dia, la cèlebre multiplicació dels pans i els peixos. Un passatge totalment diferent al de la cantata original d'Advent, que narrava el testimoni de Jesús en favor de Joan Baptista empresonat. L'anònim llibretista, doncs, va haver de reescriure gran part del text de la cantata, que tot i així conserva fragments del l'original de Salomo Franck i una coral de Paul Speratus de 1524.
El cor inicial és el típic motet preludiat per uns quants compassos instrumentals, replet de subtileses musicals i amb una estructura complexa que a Alfred Dürr li va fer pensar en un rondó en forma ABABA. El segon i tercer números són per al baix, que comença amb un recitatiu-arioso al qual segueix l'ària Bist du, der mir helfen soll (Si tu que ets aquell que m’hauria d’ajudar), instrumentada només per a continu en ostinato persistent. Segueixen dues intervencions del tenor, que juntament amb una coral conformaràn la primera part de la cantata. Primer el recitatiu (nº4) que repeteix l'estructura de secco i arioso de l'anterior, mentre que l'ària Mein Heiland lässt sich merken (Mon Salvador es fa palès), amb oboè, violins i continu, està dividida en dues seccions. El bonic coral que tanca la primera part de la cantata estarà amenitzat també per oboès i violins. 
La segona part era destinada a sonar després del sermó (Nach der Predigt diu el manuscrit), i s'inicia amb un recitatiu de baix acompanyat per tota la corda que, com els altres, acaba en airoso. A l'ària següent Die Armen will der Herr umarmen (Als pobres abraçarà el Senyor) el soprano és acompanyat per les cordes altes a l'uníson, amb una melodia que vol simbolitzar el penós caminar d'aquell qui suporta una càrrega feixuga. Després d'un recitatiu de contralt (que, per suposat, acaba en airoso), arribarà un duet per a soprano i contralt a ritme de giga, amb participació de tot el conjunt instrumental. La cantata conclourà amb la repetició de la bella coral que tancava la primera part, però cantant ara l'onzena estrofa de l'himne de Paul Speratus.




23/7/17

BWV 9

Avui vaig curt de temps, així que farem una ràpida ullada a la cronologia d'una de les dues cantates per al Sisè Diumenge després de la Trinitat, la BWV 9 ES IST DAS HEIL UNS KOMMEN HER, companya de festivitat de la BWV 170.
La datació d'aquesta cantata és especialment complicada. Aparentment és clavada a les cantates corals de 1724, però molts autors la situen uns anys més tard en base a dos motius: Que els manuscrits conservats són de principis del anys 1730 i que sabem que aquell diumenge de 1724 Bach era de visita a Köthen. Així, Alfred Dürr, W. Neumann, Küster i Von Dadelsen daten la composició de la cantata entre 1732-35 i Spitta i Smend entre 1730-31.
Tot i així, és totalment factible que aquell diumenge de 1724 la cantata hagués estat dirigida per algun substitut, com sembla que va succeir el juny d'aquell mateix any: Sabem del cert que el dia 25 Bach era a Gera (a uns 60 kms. de Leipzig) inaugurant un orgue mentre a Leipzig havien de sonar  la cantata BWV 7 el dia 24, diada de St. Joan, i la BWV 135 el diumenge dia 26. Tenint en compte els mitjans de transport de l'època, fer 120 kms. en dos dies sembla impossible. 
En quant als manuscrits, no seria la primera obra que ens ha arribat en còpies posteriors a la seva composició original.
Però hi ha un factor molt curiós que ens inclinaria la balança en favor de l'any 1724: La flauta.
Tot apunta que aquell any de 1724, sobretot a l'estiu, Bach va disposar d'un intèrpret especialment virtuós pel que fa a la flauta travessera. Aquesta seria l'explicació al fet que Bach escrigui àries per a flauta d'una singular dificultat en les cantates d'aquella època, especialment les BWV 8, 113, 78, 99, 130, 96, 180 i 115. Algunes d'aquestes àries van haver de ser reorquestrades posteriorment en quedar fora de les possibilitats dels flautistes de Leipzig, generalment substituint la flauta per un violí.
Qui seria aquest misteriós flautista? Probablement Friedrich Gottlieb Wild, que fou durant quatre anys alumne de Bach, per al qual redactà l'any 1727 una carta de recomanació lloant el seu domini de la flauta travessera.
En qualsevol cas, aquí van les dates probables d'estrena de la cantata BWV 9, i vosaltres escolliu la que més us agradi: 16 de juliol de 1724 / 20 de juliol de 1732 / 16 de juliol de 1733 / 3 d'agost de 1734 / 17 de juliol de 1735.
I ja no tenim temps per a res més...



16/7/17

BWV 88

Per al Cinquè Diumenge després de la Trinitat s'han conservat dues cantates, la BWV 93 i la que avui repassarem, la BWV 88 SIEHE, ICH WILL VIEL FISCHER AUSSENDEN (Veieu que enviaré molts pescadors), estrenada a Leipzig el 21 de juliol de 1726.
Forma part d'un grup de cantates amb un text provinent del mateix cicle que les cantates compostes per Johann Ludwig Bach, el cosí de Meiningen, que Johann Sebastian interpretà a Leipzig l'any 1726. Aquests llibrets presenten la particularitat de situar un versicle de l'evangeli del dia al bell mig de la cantata. Tot i la seva envergadura modesta, Bach divideix la cantata en dues parts de tres moviments cadascuna si deixem a part la coral final, un himne de 1640 obra de Georg Neumark.
Jo enviaré molts pescadors que els pescaran; després enviaré molts caçadors que els caçaran per totes les muntanyes, per tots els turons i per les escletxes de les roques. Aquesta és la cita de Jeremies que l'anònim llibretista utilitza per a iniciar la primera part de la cantata, a la qual es sumarà una altra referència pescadora per engegar la segona.
Aria (con 3 oboi e 2 corni). Oboe d'amore I col violino. Corno I tace a 100 pause. Aquest és l'encapçalament de Bach per a l'ària que obre la cantata, on la veu del baix encarnarà la veu divina, com és habitual. Estructurada en dues seccions, aquesta ària és una obra mestra de plasticitat musical: A la primera secció Bach recrearà, de manera gairebé sobrenatural, les barques dels pescadors sortint de matinada. Sobtadament però, serem traslladats a una animada escena de cacera amenitzada pel so de les dues trompes, instruments típics de les escenes cinegètiques del barroc.
El recitatiu i ària següents van a càrrec del tenor. Conclou el primer amb una interrogació, que condiciona l'inici de l'ària, que n'és la resposta directa. Es tracta d'un reposat moviment a càrrec de violí i oboè que tanca la primera part de la cantata.
La segona, com hem dit anteriorment, també arrenca amb una cita bíblica, en aquest cas de l'Evangeli de Sant Lluc: Jesús digué a Simó: No tinguis por, d'ara endavant seràs pescador d'homes. Aquí serà primer el tenor qui, encarnant l'evangelista en un recitatiu revestit per les cordes, introduirà l'airoso del baix, que encarnarà la Vox Christi acompanyat solament pel baix continu. És aquest un esquema que Bach elevarà a la màxima expressió a la Passió Segons Sant Mateu, creada poc temps després que aquesta cantata.
Seguirà un alegre duet de soprano i contralt: Beruft Gott selbst, so muss der Segen (Si Déu ho vol, cal que la Gràcia afavoreixi abundantment els nostres actes). El oboès i les cordes actuen a l'uníson i, en un determinat moment (compassos 28-32), sonarà amagada entre la polifonia una frase del coral, que diu: "Ah, Déu i Senyor, què grans i greus són els pecats que he comès", una referència al passatge de l'Evangeli de Sant Lluc directament anterior al de la cita bíblica que obria la segona part de la cantata. Una bona mostra de les subtileses conceptuals que Bach introduïa a les seves obres i que les fan encara més fascinants...
Un recitatiu del soprano conduirà a la senzilla coral final, cantada a capella amb els instruments doblant les veus del cor.


9/7/17

BWV 24

Som al Quart Diumenge després de la Trinitat, una festivitat per a la qual es conserven les cantates BWV 185, 177 i 24, de la qual en parlarem breument avui.
La cantata BWV 24 EIN UNGEFÄRBT GEMÜTE va ser estrenada la quarta setmana de Bach com a Kantor de St. Tomàs de Leipzig, el 20 de juny de 1723. Aquell dia va sonar també la BWV 185, que datava de l'època de Weimar. Segurament Bach seguia amb la intenció de fer-se valer davant el seu nou públic a base d'obres de grans dimensions, si no podia ser amb una única gran cantata, amb dues de més petites.
El text, d'Erdmann Neumeister,  presenta una notable simetria, centrada en un cor (nº 3) flanquejat per dos recitatius i dues àries, deixant a part la coral final de Johann Heermann.
Els dos primers moviments anticipen el missatge de la cantata, que serà exposat al cor central, extret de l'Evangeli de St. Mateu: Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin.
L'ària inicial és un trio de contralt, cordes a l'uníson i baix continu de gran bellesa plàstica amb un text que avui en dia resulta germànicament pintoresc. L'extens recitatiu que segueix (tenor) és una reflexió sobre la naturalesa humana que a la darrera frase ens avançarà el missatge del cor central, que ja hem dit és l'eix de la cantata. Tant és així que al facsímil original del text aquest cor és destacat amb lletra gruixuda. Es tracta d'un gran cor amb tot el dispositiu vocal i instrumental que canta el text sencer dues vegades: La primera arrenca i conclou amb breus alternatives de cantants i orquestra que desemboquen en una àmplia polifonia a la secció central. La segona lectura té forma de doble fuga i hi intervé un instrument de metall que Bach anomena "clarino", segurament fent referència a qualsevol tipus de trompeta. Aquest cor va ser utilitzat per Ton Koopman a la seva reconstrucció de la Passió Segons St. Marc.
El recitatiu per a baix que segueix és subratllat per acords puntuals de les cordes i l'ària per a tenor Treu und Wahrheit sei der Grund serà un reposat moviment a càrrec dels dos oboès d'amore on el tema del ritornello inicial apareixerà en tots els registres.  
La coral final està molt ben elaborada i canta els versos abans esmentats de Johann Heermann amb una melodia d'Ahasverus Fritsch. Personalment, em recorda a un mix entre la coral Jesus bleibet meine Freude i el cor O Mensch, bewein dein Sünde Gross, que tanca la primera part de la Passió Segons St. Mateu.  I a vosaltres?