3/12/17

EL CICLE DE WEIMAR

El juny de 1708 Bach, organista a Mühlhausen, acceptà la plaça d'organista de la cort ducal de Weimar. A partir d'aquell moment i durant els següents sis anys es dedicaria a crear la major part de la seva obra per a orgue.
Fou sens dubte gràcies al seu talent que, el 2 de març de l'any 1714, va ser ascendit al càrrec de Konzertmeister, només per sota del Kapellmeister Samuel Drese. L'ascens de Bach comportarà la seva obligació d'escriure una cantata cada mes, per tal de celebrar les diverses festivitats del calendari litúrgic luterà. Aquestes cantates s'interpretaven a la capella del palau ducal, el Wilhelmsburg, i Bach les anirà escrivint fins la seva marxa a la cort d'Anhalt-Köthen, l'any 1717.
Així nasqué el primigeni Cicle de Weimar, del qual han sobreviscut, per ordre aproximat de composició, les següents cantates:

BWV 182 Himmelskönig, sei willkommen
BWV 12 Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder, erklinget, ihr Saiten!
BWV 21 Ich hatte viel Bekümmernis
BWV 199 Mein Herze schwimmt im Blut
BWV 61 Nun komm, der Heiden Heiland
BWV 63 Christen, ätzet diesen Tag
BWV 152 Tritt auf die Glaubensbahn
BWV 18 Gleichwie der Regen und Schnee vom Himmel fällt
BWV 54 Widerstehe doch der Sünde
BWV 80a Alles, was von Gott geboren (Música perduda)
BWV 31 Der Himmel lacht! Die Erde jubilieret
BWV 165 O heilges Geist- und Wasserbad
BWV 185 Barmherziges Herze der ewigen Liebe
BWV 163 Nur jedem das Seine!
BWV 132 Bereitet die Wege, bereitet die Bahn
BWV 155 Mein Gott, wie lang, ach lange?
BWV 161 Komm, du süße Todesstunde
BWV 162 Ach! ich sehe, itzt, da ich zur Hochzeit gehe
BWV 70a Wachet! betet! betet! wachet! (Música perduda)
BWV 147a Herz und Mund und Tat und Leben (Música perduda)
BWV 186a Ärgre dich, o Seele, nicht (Música perduda)
BWV 184a Música i text perduts.
BWV 158 Der Friede sei mit dir

Cal tenir en compte que algunes de les cantates mencionades presenten dubtes als experts sobre la seva datació. El fet que Bach les reutilitzés en la seva etapa a Leipzig, sovint degudament reescrites, propicia les confusions i en dificulta l'anàlisi. Destaquem que les cantates BWV 80a, 70a, 147a, 186a i 184a, la música de les quals hem perdut, són les versions primigènies de cantates que a Leipzig rebran la seva forma definitiva. Algunes d'elles, en ser originàriament escrites per a festivitats que a Weimar es celebraven i a Leipzig no, van ser destinades a d'altres festivitats, a vegades dotant-les d'un nou text seguint el procediment conegut com paròdia.
Les cantates de Weimar han abandonat ja l'aspecte arcaïtzant de les primeres cantates de Bach i presenten l'estructura habitual de la cantata bachiana concebuda com una successió de cors, recitatius i àries. Hi abunden les que s'inicien amb una simfonia, sonata o concert, que podrien ser una reutilització de moviments orquestrals escrits amb anterioritat. Algunes cantates són ja obres extenses i de gran envergadura, estructurades en dues parts, com la BWV 21. Els textos de les cantates de Weimar solen ser obra del llibretista oficial de la cort, Salomo Franck. Els seus llibrets contrasten amb els que utilitzarà Bach posteriorment a Leipzig per que són textos molt lliures, amb grans llicencies per part del poeta i allunyats de la rigidesa doctrinària luterana imperant a la ciutat saxona.

El Palau Ducal de Weimar en època de Bach


2/12/17

BWV 36

Per al Primer Diumenge d'Advent conserva el catàleg les cantates BWV 61, 62 i 36 SCHWINGT FREUDIG EUCH EMPOR, que tot seguit analitzarem.
Estem a la festivitat amb la qual comença l'Any Litúrgic a les esglésies llatines, talment passava a l'església luterana de temps de Bach. L'Advent arrenca quatre diumenges abans de Nadal, simbolisme dels 4000 anys bíblics que separen la creació del món de l'arribada de Jesús, i estan dedicats a la reflexió en l'esperança de l'arribada del Messies. Era costum a Leipzig que només s'interpretessin cantates el primer dels quatre diumenges. Els altres tres, com els diumenges de quaresma, eren tempus clausum, dies de recolliment i penitència on a les esglésies només es permetien cantar corals.
Ens trobem davant una de les obres de Bach amb una història més atzarosa, potser a causa de l'especial estima en que la tenia el propi compositor. Només cal dir que apareix al catàleg en quatre versions diferents:
Segons Alfred Dürr, la primera composició data de 1725 i es tractava d'una obra profana amb el mateix títol que la religiosa, destinada a celebrar l'aniversari d'un professor de la universitat de Leipzig que podria haver estat J. B. Mencke. Tot i això, sabem del cert que també es va reinterpretar més tard (entre 1730 i 1734) en honor de Johann Matthias Gesner. Aquesta primera versió profana està catalogada amb el BWV 36c.
L'any 1726 torna Bach a utilitzar la cantata per l'aniversari de la princesa Charlotte Friederinke Wilhermine, segona esposa del seu antic patró el príncep Leopold d'Anhalt-Köthen. Es va adaptar un nou text a la música existent i es va originar la paròdia STEIGT FREUDIG IN DIE LUFT BWV 36a.
L'any 1731 és de nou parodiada, ara amb text religiós i executada solemnement a l'església el 2 de desembre, Primer Diumenge d'Advent. Aquesta és la versió més coneguda de la cantata, la BWV 36.
Finalment, l'any 1735 torna a ser reelaborada com a obra profana en homenatge a un membre de la família Rivinius, i aquesta darrera versió porta el múmero BWV 36b del catàleg de Schmieder.
Per acabar-ho d'arreglar, la versió religiosa d'aquesta cantata ens ha arribat per dues fonts notablement diferents: La primera data de 1726-30, consta de 5 moviments i va ser copiada per l'alumne de Bach J. P. Kimberger. La segona, considerada canònica per l'Edició Bach, afegeix dos moviments (les variacions de coral núms. 2 i 6) a la versió de Kimberger i canvia les corals finals de les dues parts de la cantata.
El material comú a totes les versions és el cor inicial (amb modificacions) i les tres àries. Curiosament, a la versió religiosa canònica no hi ha recitatius, que són substituïts per les variacions de coral abans esmentades.
El cor inicial conjuga força bé el caràcter festiu de la versió profana amb el sentit litúrgic de Primer Diumenge d'Advent, en el qual es llegia l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem tal com l'explica  l'Evangeli de Mateu. Aquesta harmonia avalaria l'autoria del llibret per part de Christian Heinrici "Picander", col·laborador habitual de Bach a Leipzig. L'estreta col·laboració entre ells provoca que els nous textos de les cantates parodiades encaixin tan bé que sovint és gairebé impossible detectar si es tracta o no de música escrita amb anterioritat.
El segon moviment és un gran duet per a soprano i tenor, cadascun d'ells acompanyat d'un oboè d'amore. Es desenvolupa una gran variació del coral d'Advent per excel·lència Nun komm der Heiden Heiland, la primera frase del qual apareix obsessivament al baix continu. Ja hem dit que aquest és un dels dos moviments propis de la versió religiosa d'aquesta obra.
Seguirà l'ària per a tenor Die Liebe zieht mit sanften Schritten (L'Amor guia amb dolces i suaus passes), de nou amenitzada per la suavitat de l'oboè d'amore i on es recrea el paral·lelisme de Jesús com a espòs de l'ànima, imatge que apareix en altres cantates com les BWV 49 o 140.
La sisena estrofa de l'himne de Philliph Nicolai Wie schön leuchtet der Morgenstern (en el qual es basa la cantata BWV 1) tancarà la primera part de la cantata.
La segona part arrenca amb una alegre ària del baix i les cordes que a la versió religiosa és aprofitada pel llibretista per a donar la benvinguda al Messies: Willkommen, werter Schatz! (Benvingut, preuat Tresor!).
Segueix una coral per a tenor, el segon fragment que només apareix a la versió religiosa. En ella es canta de nou la melodia del coral Nun komm der Heiden Heiland, ara per sobre d'un intricat concertant dels dos oboès i el baix continu.
Auch mit gedämpften, schwachen Stimmen (Fins i tot amb veu suau i feble) és el títol del penúltim moviment de la cantata, una deliciosa ària per a soprano i violí solista que podria tenir quelcom de cançó de bressol.
I com no podia ser de cap altra manera, la setena estrofa de la coral Nun komm der Heiden Heiland conclourà aquesta magnífica cantata, de vida tan atzarosa.
Que tingueu un bon any litúrgic!
J.M.S.



Cantata BWV 36
SCHWINGT FREUDIG EUCH EMPOR
Dominica I Adventus
Estrenada:
1725 (Primera versió profana, BWV 36c)
1726 (Segona versió profana, BWV 36a)
1731 (Com a Cantata Religiosa per al Primer diumenge d'Advent, BWV 36)
1735 (Darrera versió profana, BWV 36b).
Text: Possiblement de Picander (pseudònim de Christian Heinrici)

Prima Parte

1. COR
Eleveu-vos amb joia fins als estels
Aclamacions que ara sou felices a Sió!
Però conteniu-vos, el clam no ha d'arribar gaire lluny:
El Senyor en Majestat se us aproxima.
***
2. CORAL (Soprano, Alt)
Vine ja, Salvador dels Gentils,
Reconegut com a Fill de la Verge,
Tot l'Univers es meravella
Del teu naixement ordenat per Déu.
***
3. ÀRIA (Tenor)
L'Amor guia amb dolces i suaus passes
Allò que estima per sobre de tot:
Talment l'esposa queda encantada
Quan contempla al seu espòs,
Així el Cor segueix a Jesús.
***
4. CORAL
Feu sonar les cordes de la Cítara
I deixeu que la dolça música
Ressoni amb accents de joia
Per tal que jo pugui
Caminar junt a Jesús,
El meu meravellós promès,
Amb un Amor incansable!
Canteu, Danseu,
Exulteu triomfants,
Doneu gràcies al Senyor!
Gran és el Rei de la Glòria.

Seconda Parte

5. ÀRIA (Baix)
Benvingut, preuat Tresor!
L'Amor i la Fe han fet un espai
Per a tu dins el meu Cor:
Vine a ocupar-lo!
***
6. CORAL (Tenor)
Tu, que ets igual al Pare,
Fes que vencem la carn,
Que la teva sempre divina Força
Ens guardi de la debilitat carnal.
***
7. ÀRIA (Soprano)
Fins i tot amb veu suau i feble
Es pot honorar la Majestat de Déu:
Canteu doncs també amb l'Ànima,
Ja que això esdevindrà un clam
Que Ell al Cel mateix escoltarà.
***
8. CORAL
Lloat sia Déu, el Pare,
Lloat sia Déu, el seu Fill Unigènit,
Lloat sia Déu, l'Esperit Sant,
Pels segles dels segles!

Traduïda per Josep-Miquel Serra



26/11/17

BWV 26

Només dues cantates s'han conservat per al Vint-i-quatrè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 60 de 1723 i la que tot seguit tractarem, la cantata BWV 26 ACH WIE FLÜCHTIG, ACH WIE NICHTIG, que va ser estrenada a Leipzig el 19 de novembre de 1724.
Forma part del cicle de 40 cantates corals que Bach va composar durant el seu segon any com a Kantor de St. Tomàs, cantates totes elles inspirades en corals tradicionals de l'església luterana.
Els darrers diumenges de l'any litúrgic luterà, que començava quatre setmanes abans de Nadal amb el Primer Diumenge d'Advent, eren dedicats a la reflexió sobre la brevetat de la vida i la proximitat del seu final, talment l'any que concloïa. Aquesta és la temàtica de la coral de Michael Franck que utilitzà l'anònim autor del llibret, que conservà com és habitual les estrofes primera i última per als moviments extrems de la cantata, mentre que la resta són reelaboracions lliures.
El cor inicial és una obra mestra en la qual Bach ens transporta a un ventós dia de tardor o quelcom semblant, on el temps s'emporta els nostres dies com si fossin fulles mortes. Un recurs que ja utilitzà anys abans, en escriure un breu preludi per a orgue sobre el mateix coral inclòs a l'Orgelbüchlein, i que avui en dia porta el número de BWV 644. Sobre aquesta agitació orquestral, els sopranos reforçats per la trompa cantaran les llargues notes de la melodia de la coral mentre que  la resta de les veus llençaran ràfegues violentes.
Seguirà l'ària de tenor So schnell ein rauschend Wasser schießt (Tan ràpid com l'aigua), una autèntica descripció musical del fluir del líquid element gràcies a les àgils vocalitzacions sobre termes com schnell (ràpid) i a l'exigent partitura de la flauta travessera, en una de les darreres àries virtuoses per a aquest instrument d'aquell estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9).
El següent moviment, un recitatiu per a contralt, arrenca amb l'habitual vocalització sobre la paraula Freude (alegria), i dóna pas a l'ària An irdische Schätze das Herze zu hängen (Lligar el Cor a les riqueses terrenals), on el baix acompanyat de fins a tres oboès evolucionarà a ritme de bourrée. Veu Alfred Dürr en aquesta ària una espècie de dansa de la mort, un servidor hi veu també una certa idea de rellotge avançant inexorable cap a l'hora final. A la secció central destaquen les terribles vocalitzacions sobre les flames devoradores i les onades escumoses.
Un recitatiu secco de soprano fa la transició al número final on se sent de nou la coral que protagonitza aquesta breu cantata, ara entonada a cappella i amb trompa, flauta, oboès I/II i violí I doblant als sopranos, mentre que els contralts són doblats pel violí i oboè restants, el tenors per la viola  i els baixos pel  continu.
J.M.S.



Cantata BWV 26
ACH WIE FLÜCHTIG, ACH WIE NICHTIG
Dominica 24 Post Trinitatis
Estrenada: 19 de novembre de 1724
Text: Anònim, basat en un Himne de Michael Franck (1652)


1. COR
Oh, com n'és de fugaç i vana
La vida de l'Home!
Tan ràpid com arriba la boira
I tan ràpid com s'escampa,
Així és la nostra vida, guaiteu!
***
2. ÀRIA (Tenor)
Tan ràpid com l'aigua
Cau turbulenta de la cascada,
Així de ràpids són
Els dies de la nostra vida.
El temps passa,
Les hores volen,
Talment les gotes de la pluja
Quan es precipiten al buit.
***
3. RECITATIU (Alt)
L'alegria esdevé tristor,
La bellesa es marceix com una flor,
La força més gran es debilita,
La felicitat s'esvaeix amb el temps,
Honor i Glòria s'obliden.
La ciència i les creacions de l'Home
Són finalment destruïdes per la tomba.
***
4. ÀRIA (Baix)
Lligar el Cor a les riqueses terrenals
És una temptació d'aquest món insensat.
Què fàcilment sorgeixen
Les flames devoradores!
Com udolen les onades escumoses
Fins que s'estavellen i es fan miques!
***
5. RECITATIU (Soprano)
La més gran pompa i fastuositat
És engolida per la nit de la mort.
Aquell qui creu ser un déu
No s'escapa del pols i la cendra,
I quan arriba la darrera hora
I és colgat sota terra
Els ciments de sa grandesa es desfan
I esdevé eternament oblidat.
***
6. CORAL
Oh, com n'és de fugaç i vana
La condició Humana!
Tot, tot allò que veiem
Ha de caure i desaparèixer.
Però aquell qui és temorós de Déu
Esdevindrà Etern.

Traduïda per Josep-Miquel Serra



19/11/17

BWV 139

Com gairebé sempre, són tres les cantates conservades per al Vint-i-tresè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 163, 139 i 52. De la segona d'elles en farem ara cinc cèntims.
Estrenada a Leipzig el 12 de novembre de 1724, la cantata BWV 139 WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT pertany al cicle de cantates corals que Bach va escriure durant el seu segon any a la Cantoria de St. Tomàs. El llibretista tracta de manera molt indirecta l'evangeli del dia (Mt. 22, 15-22), aquell en el qual els fariseus pregunten a Jesús si cal pagar els impostos a Roma, a la qual cosa els respon amb la cèlebre sentència "doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". La veritable inspiració del text, com és habitual en les cantates corals, és un himne, en aquest cas de Johann Christoph Rube (1692).
La primera estrofa de la coral és musicada literalment en l'habitual motet-fantasia que dóna nom a la cantata: Feliç aquell qui al seu Déu, que serà cantada amb una melodia de Bartholomäus Gesius. El delicat tema instrumental sobre el que es sustenta és en realitat una paràfrasi melòdica de la primera frase de la coral, recurs que Bach utilitza sovint, sense anar més lluny a la famosa coral que tanca cada una de les dues parts de la cantata BWV 147. Seran els sopranos els qui entonin la coral pura, mentre les altres veus exerceixen el contrapunt, totes elles sustentades per les cordes i els oboès d'amore.
Aquesta cantata ens ha arribat incompleta, com ho demostra l'ària per a  tenor que segueix, Gott ist mein Freund; was hilft das Toben (Déu és el meu amic, de què servirà l'odi). La investigació està segura de que hi falta almenys un instrument, segurament un segon violí, la partitura del qual s'ha perdut. Existeixen diverses reconstruccions, entre elles la de Rilling introduint aquest segon violí o la de Koopman, afegint un oboè i una flauta. Però jo, sens dubte, em quedo amb la decisió de Harnoncourt de respectar la partitura tal com ens ha arribat, amb un sol violí que es sobra per a convertir-la en una ària sensacional, carregada de potència. No arribaré a dir que Bach es va equivocar en introduir un segon instrument, però gairebé...
Un recitatiu de contralt donarà pas a la segona ària de la cantata, per a baix, que també ha tingut una transmissió accidentada. Das Unglück schlägt auf allen Seiten (La desgràcia m'envolta per totes bandes com una pesada cadena) s'ha conservat en una còpia manuscrita per Johann Christoph Altikol, gendre i darrer alumne de Bach, que sembla la va reescriure en haver-se perdut l'original. Estem davant d'un intricat moviment amb cordes i oboès, on Bach aconsegueix suggerir termes com la idea d'estar envoltat, les baules d'una cadena, l'aparició de la mà salvadora i la llum del consol. El text acaba amb dos versos de la coral de Rube.
El cinquè moviment és un breu  recitatiu per a soprano acompanyat de tota la corda i la cantata conclourà amb la cinquena estrofa de la coral que inspira la cantata, repetint a capella la melodia del cor inicial,  utilitzada encara actualment a l'església luterana.
J.M.S.



Cantata BWV 139
WOHL DEM, DER SICH AUF SEINEN GOTT
Dominica 23 Post Trinitatis
Estrenada: 12 de novembre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne de Johann Christoph Rube de 1692

1. CORAL
Feliç aquell qui al seu Déu
Pot realment abandonar-se com un infant!
Encara que el Pecat, el Món, la Mort
I tots els dimonis l'odiin
Seguirà sentint-se content
Només per tenir l'amistat de Déu.
***
2. ÀRIA (Tenor)
Déu és el meu amic. De qué servirà l'odi
Que sobre mi aboqui l'enemic?
Resto segur emmig de ràbies i envejes.
 Que rarament digueu la veritat,
Que sigueu sempre falsos,
Pot importar-me?
Aquests que us en burleu, sou inofensius.
***
3. RECITATIU (Alt)
El Salvador envia els seus
De dret emmig del furor dels llops.
Entorn seu es reuneix amb ardits
Una multitud exaltada
Per a ferir-los i humiliar-los.
Però dels seus llavis surten tan sàvies sentències
Que així em protegeix, si cal, del Món sencer.
***
4. ÀRIA (Baix)
La desgràcia m'envolta per totes bandes
Com una pesada cadena,
Però de sobte apareix la seva mà salvadora:
La llum del consol apareix a la llunyania.
Així, vaig aprendre per primera vegada que només Déu
Ha de ser el millor amic dels homes.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Si! Tot i dur amb mi el pitjor enemic,
La pesada càrrega del pecat,
El meu Salvador em farà trobar la Pau.
Entrego a Déu allò que és de Déu:
El més profund de l'ànima.
Si Ell ara ho accepta,
S'esvaïrà la culpa del pecat
I desapareixerà el parany de Satanàs.
***
6. CORAL
Així doncs, desafio la Host Infernal!
Desafio també la venjança de la Mort!
Desafio el Món sencer!
Els vostres cops no aconseguiràn afligir-me!
Déu és el meu protector, el meu auxili i el meu seny,
Feliç aquell qui té a Déu per amic.

Traduïda per Josep-Miquel Serra


11/11/17

BWV 55

Per al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates 89, 115 i la que comentarem tot seguit, la cantata BWV 55 ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT.
Estrenada a Leipzig el 17 de novembre de 1726, forma part d'una sèrie de cantates escrites aquell any concebudes per a una sola veu (al marge de la coral final), sense que la raó quedi clara a dia d'avui: Són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
L'Evangeli del dia (Mateu 18, 23-35) presentava la paràbola del serf a qui el rei perdonà el seu deute però ell no féu el mateix amb els seus deutors. Així, el desconegut llibretista articula el text partint del temor del pecador davant l'implacable judici diví als primers dos moviments, mentre que als dos següents arribarà la misericòrdia, per a concloure en el missatge redemptor de la coral final.
S'inicia la cantata amb l'ària que li dóna nom: Ich armer Mensch, ich Sündenknecht (Sóc un infeliç esclau del pecat), en la qual es presenten dos plànols instrumentals: La flauta travessera i l'oboè d'un costat i els dos violins de l'altre, enmig dels quals el tenor expressarà l'extrema humiliació d'aquell qui es reconeix com a culpable i implora el perdó.
L'absència d'instruments intermedis com la viola podria ser un recurs de Bach per a enfatitzar, mitjançant l'agudesa dels registres, conceptes com l'angoixa del pecador i la desesperació del seu prec.
Seguirà el recitatiu que complementa l'ària, Ich habe wider Gott gehandelt (Jo he obrat en contra de Déu), en el qual cada terme rebrà la seva corresponent inflexió musical, alguna de molt atrevida.
Com ha quedat dit, la misericòrdia serà la protagonista del segon tram de la cantata, començant per l'ària Erbarme dich! (Tingues pietat!), que comparteix títol amb una de les més elevades àries de la Passió Segons Sant Mateu. Com en aquell cas, la música estarà pensada per a reflectir el penediment extrem del culpable, que s'humilia entre llàgrimes davant el món sencer. Aquí, només la flauta acompanyarà el tenor, desenvolupant una àmplia melodia que conclourà sense el da capo habitual, com també era el cas de l'ària inicial.
Tota la corda participa al següent recitatiu, volent il·luminar l'arribada de la clemència per al pecador penedit. I la cantata conclourà amb la coral Bin ich gleich von dir gewichen (Encara que em separés de Tu), una obra de Johann Rist cantada amb una melodia de Johann Schopp que apareix en vàries cantates.
J.M.S.




Cantata BWV 55
ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final de Johann Rist (1642)

1. ÀRIA (Tenor)
Sóc un infeliç esclau del pecat,
Que em presento, tremolant de por,
Davant la faç Déu,  per a ser jutjat.
Ell és just, jo sóc indigne.
Sóc un infeliç esclau del pecat!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Jo he obrat en contra de Déu;
No li he fet cas;
No he volgut seguir el seu camí
Tal com m’havia manat.
Cap on puc anar?
Encara que volgués escapar-me volant
Amb les ales de l’albada
Perquè em portessin fins enllà del mar,
Em trobaria amb la mà del Totpoderós
Que em puniria amb la fèrula del pecat.
Ai las!
Fins i tot, si al mateix l’infern
Hi hagués un lloc per a mi i els meus pecats,
Allí hi arribaria el furor de l’Altíssim.
La terra no vol acolli-me, se’m vol engolir
Un monstre que m’ensenya les dents;
I cal que remunti el vol cap el Cel
***
3. ÀRIA (Tenor)
Tingues pietat!
Deixa’t entendrir per les meves llàgrimes,
Deixa que t’arribin al cor;
Per l’amor de Jesucrist
Deixa ablanir l’ardor de la teva ira!
Tingues pietat!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Tingues pietat!
Nogensmenys, ara em conhorto.
No vull trobar-me davant el tribunal
Prefereixo acudir al tron
Del meu Pare indulgent.
Imploraré al seu Fill,
La seva passió i redempció,
Que per la meva culpa
Va pagar en demesia,
I li pregaré que sigui pacient
Que, d’ara endavant, no ho faré més.
Així, Déu em tornarà a donar el perdó!
***
5. CORAL
Encara que em separés de Tu,
Ara, doncs, deixa’m estar al teu costat;
Puix, el teu Fill ens ha conciliat
Per la seva passió i mort en creu.
Jo no defujo de la meva culpa,
Però la teva gràcia i ajut
Són molt més grans que els meus pecats
Dels quals, no deixo mai de fer net. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



8/11/17

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

CataBach.com es solidaritza amb els presos polítics catalans i us convida a participar en totes les accions convocades en el seu suport.
Així mateix, exigim el seu seu alliberament immediat i denunciem l'actuació, a totes llums abusiva, de la justícia espanyola.



4/11/17

BWV 188

Quatre cantates conserva el catàleg per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188 ICH HABE MEINE ZUVERSICHT, la que ara repassarem.
El llibretista de la cantata fou Christian Friedrich Heinrici, més conegut pel pseudònim de Picander, recaptador de taxes postals o quelcom semblant i col·laborador habitual de Bach a Leipzig. Seves són les passions segons St. Mateu i St Marc, molt probablement l'Oratori de Nadal, el de Pasqua i el de l'Ascensió, nombroses cantates i, sobretot, les adaptacions d'obres profanes a usos religiosos mitjançant el procediment de la paròdia. El fet de treballar en col·laboració directa amb el propi Bach fa que moltes de les seves adaptacions siguin indistingibles de les versions originals.
Picander publicà aquesta cantata l'any 1732 advertint que fou concebuda per al cicle litúrgic de 1728-29, per la qual cosa la investigació estableix dues dates possibles d'estrena: El 17 d'octubre de 1728 o el 6 de novembre de 1729, les dues dates en que es va esdevenir la festivitat a la qual la cantata va destinada.
Estem davant d'una obra amb una vida extremadament confusa que va estar discutida durant molt de temps i encara avui segueix amb certa controvèrsia, tot i que molt residual. Els manuscrits originals estan dispersats per biblioteques i col·leccions privades de mig món, la qual cosa va fer pensar a Alfred Dürr que qui els posseïa va voler, en cert moment del segle XIX, deixar a la posteritat una mostra de la música de Bach i no se li va ocórrer res més que repartir les 18 fulles de les partitures entre els seus coneguts, alguns dels quals van arribar a retallar-les a tires per a emmarcar-les. Una altra possibilitat que valora Dürr és que el propietari esperés obtenir uns majors ingressos venent els manuscrits per separat. Des de la primera publicació de la cantata l'any 1891, alguns dels originals s'han perdut i d'altres han estat redescoberts, però l'autenticitat bachiana de l'obra està avui en dia fermament establerta. I més tenint en compte que el propi llibretista confirmà la seva utilització per part de Bach.
Arrenca la cantata amb una d'aquelles simfonies per a orgue solista que no són més que reutilitzacions dels concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè. Trobareu més informació sobre el tema aquí.
La simfonia en qüestió ha hagut de ser reconstruïda en base a una còpia de 1836 conservada parcialment, completada amb la seva versió original: El tercer moviment del Concert per a Clavecí en Re menor BWV 1052, del qual Bach havia utilitzat ja els moviments primer i segon a la cantata BWV 146, escrita poc temps abans. A diferència d'aquella ocasió, no sembla haver-hi cap intenció en la utilització específica d'aquesta música per a obrir la cantata BWV 188. Volem dir que, per  exemple, la tonalitat de Re menor, que en Bach acostuma a tenir quelcom de sobrenatural o misteriós, es podria entendre com una espècie de mirada al més enllà si tenim en compte el títol de la cantata BWV 146: Cal passar molts patiments per a entrar al Reialme de Déu. I de la mateixa manera, la simfonia de la cantata BWV 49 (reutilització del Concert per a Clavecí en Mi major BWV 1053) es podria entendre com una alegre música nupcial en una cantata que compararà Jesús i l'Ànima amb una parella de nuvis. Si Bach va tenir alguna raó especial a l'hora d'escollir una simfonia per a la cantata BWV 188 aquesta romandrà per sempre en el misteri. Per acabar amb aquesta peça, esmentarem que alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquestes simfonies per a orgue comencin a aparèixer cap a l'any 1726: Per aquella època Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
El segon moviment serà l'ària per a tenor que dóna nom a la cantata i que, si ens fixem bé, veurem que arrenca amb un tema molt semblant al de la simfonia inicial:  Ich habe meine Zuversicht (He dipositat la meva Confiança), una elegantíssima ària amb cert aire dansaire a càrrec de cordes i oboè que guanya molt (en opinió d'un servidor) si se li imprimeix cert dinamisme. A la breu secció central però, l'elegància serà sobtadament substituïda per l'agitació, en consonància amb el text.
El tercer moviment serà un recitatiu de baix dividit en dues seccions: Secco primer i airoso després, quan s'entoni un fragment del llibre de l'Èxode. Seguirà l'ària de contralt Unerforschlich ist die Weise (Inescrutable és la manera), en la qual l'organo obbligato (l'orgue tractat com a instrument solista) desenvolupa la seva ornamentada partitura sustentat pel violoncel.
Els dos darrers moviments de la cantata són molt breus: Primer, un nou recitatiu amb el soprano acompanyat de tota la corda, ressaltant inicialment amb poderosos acords el poder terrenal mentre es relaxa per a  il·lustrar l'eternitat divina. I per acabar, una senzilla coral a capella anterior a 1603 que Bartholomäus Gesius adaptà dos anys més tard per a ús religiós.
D'aquesta obra us recomano de totes totes la versió de Ton Koopman, que també és el reconstructor de la simfonia inicial. La cantata comença al minut 39 del vídeo.
J.M.S.


Cantata BWV 188
ICH HABE MEINE ZUVERSICHT
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: Molt probablement el 17 d'octubre de 1728 
o el 6 de novembre de 1729.
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"

1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor)
He dipositat la meva Confiança
En el Déu fidel i just:
La meva Esperança hi romandrà segura.
Quan tot s'esquerda, quan tot s'enfonsa,
Quan ningú conserva la Lleialtat ni la Fe,
Llavors esdevé Déu el Bé més preuat.
***
3. RECITATIU (Baix)
Déu procura el millor per a cadascú
Fins i tot en les pitjors misèries.
Encara que sembli ocultar el seu Amor,
El seu Cor no ens oblida
I hi pensa secretament.
I si volgués el Senyor fer-me morir,
En Ell seguiria la meva Esperança,
Car el seu rostre irat
És simplement
Un negre núvol
Ocultant el Sol:
 Amb una suau pluja
La Benedicció Celestial
Germinarà encara millor.
El Senyor es transforma en un ésser cruel
Per a resultar encara més consolador,
No desitja ni pot concebre res dolent,
Per això no l'abandonarè i Ell em beneïrà.
***
4. ÀRIA (Alt)
Inescrutable és la manera
En què Déu condueix els seus:
Fins i tot la nostra Creu i els nostres Patiments
Han d'existir per al nostre propi bé
I per a la Glòria del seu Nom.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Els poders terrenals s'acaben esvaïnt:
Qui gosarà edificar sobre luxes i honors?
Déu, en canvi, és etern:
Benaurats aquells que hi confiin!
***
6. CORAL
En el meu estimat Déu
Confio en l'angoixa i en la misèria.
En tot moment em salvarà
Del sofriment, l'aflicció i la penúria,
I podrà revertir la meva desgràcia:
Sigui tot a les seves mans.

Traduïda per Josep-Miquel Serra