BWV 146

En el calendari litúrgic luterà, el tercer diumenge després de Pasqua era l'anomenat Dominica Jubilate, degut a l'introitus de la missa llatina: Jubilate Deo omnis terra, alleluiua. Malgrat la seva denominació, les tres cantates que hi són destinades (BWV 12, 103 i 146) destaquen pel seu caire pessimista, car l'Evangeli del dia (Joan, 16) imposava el trànsit necessari pel dolor i el patiment a fi d'arribar al reialme de Déu. Avui ens centrarem en la darrera de les tres, la cantata BWV 146 WIR MÜSSEN DURCH VIEL TRÜBSAL IN DAS REICH GOTTES EINGEHEN, que ja només pel títol posa els pèls de punta: Cal que passem molt sofriment per a entrar al Regne de Déu.

La cronologia d'aquesta obra ha estat molt discutida, i encara avui les proves no són concloents. La gran autoritat en la matèria, Alfred Dürr, la situa després de 1725, ja que estan documentades les cantates interpretades en els Dominica Jubilate anteriors a aquesta data. En concret proposa l'any 1728, doncs d'aquell mateix any data la cantata BWV 188, com veurem tot seguit molt relacionada amb la BWV 146. Tot i això, Christoph Wolff la creu estrenada a Leipzig el 12 de maig de 1726, any en el qual apareixen una sèrie de cantates (BWV 35, 49, 169) amb simfonies per a orgue com la de la BWV 146, provinents totes elles de concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió aquí.

En quant al text, l'autor és anònim, tot i que podria haver estat confeccionat per Christian F. Henrici (Picander), el col·laborador habitual de Bach en en els seus anys a Leipzig. Sigui com sigui, s'utilitza un versicle dels Fets dels Apòstols en el cor que intitula la cantata i la resta és de lliure inspiració, desconeixent fins i tot quina coral tancava originalment l'obra, ja que el manuscrit original s'ha perdut. Hi ha diverses opcions, que exposarem més endavant.

Els dos primers moviments de la cantata provenen del grandíssim Concert per a Clavecí en Re Menor BWV 1052, del qual extreu Bach també la simfonia inicial de la cantata BWV 188, i d'aquí ve la suposició d'Alfred Dürr. Com és habitual a les cantates, el clavecí és substituït per l'orgue, transportat una octava més baixa, i a l'orquestra s'hi afegeixen instruments de vent. El resultat és realment extraordinari, i ens origina una pregunta:

Va tenir Bach alguna intencionalitat a l'hora d'escollir específicament aquest concert per obrir la cantata BWV 146? Podria ser que sí. La tonalitat de Re menor, que en Bach acostuma a tenir quelcom de sobrenatural o misteriós, es podria entendre com una espècie de mirada al més enllà, i més si tenim en compte el títol de la cantata. De la mateixa manera, la simfonia de la cantata BWV 49 (reutilització del Concert per a Clavecí en Mi major BWV 1053) es podria entendre com una alegre música nupcial en una cantata en que Jesús i l'Ànima són presentats com una parella de nuvis.

Però segurament l'elecció va venir donada per quelcom més prosaic, com per exemple que el tema del moviment central del concert anés bé per a enquadrar-hi la lletra del cor inicial. Així de senzill, així de pràctic era el mètode de treball del músic en època de Bach. 

Així doncs, després de l'extensa simfonia inicial, s'entonarà el cor que dóna nom a la cantata sobre la base del temps lent del concert original: Wir müssen durch viel Trüsbal (Cal que passem molt de sofriment), en el qual el dramatisme resulta extraordinàriament commovedor, accentuat per les filigranes de l'orgue, que tindrà un paper molt destacat al llarg de tota la cantata.

A aquest torbador cor seguirà l'extensa ària per a contralt Ich will nach dem Himmel zu (Jo vull anar al Cel), en la qual el clima canviarà a millor gràcies a la tonalitat de Si bemoll i el ritme de figura curta, tan habitual en Bach quan vol crear un ambient alegre, sobre el qual l'orgue dibuixarà delicioses filigranes. En algunes versions aquesta part és interpretada pel violí solista.

El quart moviment és el recitatiu Ach! wer doch schon im Himmel wär! (Ah! tant de bo ja fos al Cel!), en el qual el soprano contraposa el món espiritual al material. Seguidament, entonarà l'ària Ich säe meine Zähren (Sembraré la meva angoixa), en la qual serà acompanyat dels dos oboès i la flauta travessera amb una partitura molt exigent, que recorda aquelles elaborades àries per a flauta de l'estiu-tardor de 1724 (vegeu BWV 9). Es tracta d'una ària de grandiosa expressivitat, on destaquen les vocalitzacions sobre Herrlichkeit (esplendor) o Seiligen Ernte (collita gloriosa).

Un simple recitatiu del tenor prepararà el duet de tenor i baix Wie will ich mich freuen, wie will ich mich labe (Com m’alegraré, com em delectaré), moment en el qual es desborda l'alegria en haver superat ja l'agonia necessària per entrar al reialme de Déu. Cordes i oboès configuren un enèrgic moviment en les seves seccions extremes, mentre que en la secció central deixaran els cantants sols amb el baix continu.

La coral final s'ha perdut, i s'han proposat algunes estrofes adients: W. Neumann es decanta per la setena estrofa de Alle Menschen müssen Sterben. Koopman i Il Giardino Armonico opten per Freu dich sehr, o meine Seele. Finalment, Rilling i Harnoncourt utilitzen la novena estrofa de Lasset ab von euren Tränen, que és la que consta a la traducció d'Antoni Sàbat.

J.M.S.

Cantata BWV 146
WIR MÜSSEN DURCH VIEL TRÜBSAL IN DAS REICH GOTTES EINGEHEN
Dominica Jubilate
Estrenada: probablement l'any 1728
Text: Anònim, potser de Picander.
Es desconeix el text de la coral final, que actualment queda a criteri dels intèrprets.
Aquí hem utilitzat la 9ª estrofa de l'himne "Lasset ab von euren Tränen" de Gregorius Richter,
tal com feren H. Rilling i N. Harnoncourt a les seves integrals.

1. SIMFONIA
***
2. COR
Cal que passem molt de sofriment
per a entrar al Regne de Déu.
***
3. ÀRIA (Alt)
Jo vull anar al Cel,
Tu i jo, Sodoma menyspreable,
Des d’ara ens divorciem.
Aquí ja no hi tinc el meu casal,
Car, amb tu, jo no podria viure
Mai més en pau.
***
4. RECITATIU (Soprano)
A! tant de bo ja fos al Cel!
Aquest món pervers no em diu res!
Ploro quan m’alço del llit
Me’n vaig a dormir plorant,
M’acuiten de ple els mals ginys!
Senyor! fixa-t’hi, vés mirant,
No tinc cap culpa, tothom m’odia,
Com si el món, de mi, disposés
Fins dur-me a la mort cada dia;
Visc sospirant i gemint, pacient,
Menyspreat, deixat de mà
Com si amb el meu sofriment
A sobre, tots hi fessin festa gran.
Déu meu, detura aquest ofec.
A, tant de bo
Jesús meu, si avui mateix,
Fos amb tu dalt del Cel!
***
5. ÀRIA (Soprano)
Sembraré la meva angoixa
Amb el cor recelós.
Però, el meu infortuni
Se’m tornarà esplendor
El jorn de la collita gloriosa.
***
6. RECITATIU (Tenor)
Estic ben dispost
A portar la meva creu amb fermesa.
Sé que tots els meus turments
Ni de bon tros es mereixen
La glòria que a l’estol d’elegits,
I a mi també, Déu té promesa.
Però, ara ploro i la disbauxa del món
Sembla riure-se’n de les meves misèries:
Aviat arribarà aquell dia,
En què el meu cor se sentirà alegre,
I aleshores, el món plorarà desconsolat.
Sols aquell qui l’enemic estossi amb destresa,
Assolirà el seu trofeu;
Car, aquell qui no fa la seva comesa
Déu no li donarà el cel.
  ***
7. DUET (Tenor, Baix)
Com m’alegraré, com em delectaré,
Quan totes les angoixes s’hagin acabat!
Allí resplendiré com el sol, brillaré com un estel,
Allí regna la feliç delectança del cel
No hi ha ni plors, ni crits, ni planys.
***
8. CORAL
Qui cap allí se’n va feliç
Mai per la mort fremirà,
Perquè tot li ha estat ofert
Tot el què mai podia somniar.
Ell està segur a la fortalesa
On Déu hi té la seva llar;
Ell ha fet cap a un palau
On ningú no és mai dissortat.  

Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera