18/3/18

BWV 192

Tractarem avui una altra d'aquelles cantates sense una destinació específica dins el calendari litúrgic, la cantata BWV 192 NUN DANKET ALLE GOTT. La investigació especula amb dues possibles finalitats per a aquesta obra: O es tracta d'una cantata nupcial, o fou destinada a la Festa de la Reforma, diada que l'església luterana celebrava el 31 d'octubre, aniversari de la "confessió augustana" de 1530.
En quant a la data, la única pista la constitueix el fet que les particel·les foren copiades per la mateixa mà que les de la cantata BWV 51, per la qual cosa la investigació les suposa contemporànies: En torn a 1730.
Encara més, la partitura ha arribat incompleta: Hi manca la part de la veu de tenor, que ha pogut ser reconstruïda i, segons Konrad Küster, també hi faltaria la part d'un instrument de metall, segurament una trompa, aquest irrecuperable.
La cantata posa en música un himne de Martin Rinckart de 1636, revistat posteriorment per Gottfried Vopelius, que és el que van cantar l'any 1648 a l'ajuntament de Müster els signants de la Pau de Westfalia, amb la qual acabava la Guerra dels Trenta Anys.
Estem davant d'una obra de només tres moviments constituïts en un duet emmarcat per dos cors. El primer d'ells dóna nom a la cantata i arrenca amb un exultant ritornello de 25 compassos on s'explota  tota la riquesa de l'orquestra, composta de cordes, flautes i oboès: Nun danket alle Gott (Doneu tots gràcies a Déu). Les intervencions del cor són enllaçades per aparicions orquestrals del tema inicial, omnipresent a totes les veus al llarg de tota la peça. La melodia de l'himne que inspira la cantata, el  cantus firmus, com és habitual serà entonada per les veus més altes. Una potent entonació conjunta del primer vers posarà fi a un cor magnífic, de llarg el fragment més important de la cantata.
Seguirà el duet per a soprano i baix Der ewig reiche Gott (Que el Déu eternament poderós), en el qual els cantants seran acompanyats per la flauta, l'oboè i el violí primers, mentre que la resta d'instruments desenvoluparà una temàtica pròpia. El tema principal, preciós, deriva de la melodia del coral i serà primer proposat pel baix mentre que, a la segona secció, ho serà pel soprano. Destaquen les habituals vocalitzacions amb les quals es canten termes com ewig (eternament), cantada amb llargues notes sostingudes, o fröhlich (joiós), amb 40 semicorxeres. Aquí, com al següent moviment, la música tindrà un clar aire de dansa.
Concretament serà un ritme de giga el que apareixerà al tercer i darrer moviment de la cantata, el cor Lob, Ehr und Preis sei Gott (Lloança, Honor i Glòria al Senyor). El tema musical deriva també de la melodia del coral que inspira la cantata, que de nou serà entonat per les veus més agudes. 
Així conclourà aquesta peculiar cantata, al ritme de giga, una dansa per la qual sembla que Bach tenia una predilecció especial a l'hora de concloure les seves obres, sobretot les de teclat, però també alguna altra cantata, com la BWV 199.
J.M.S.


Cantata BWV 192
NUN DANKET ALLE GOTT
Ocasió Indeterminada, potser la Festa de la Reforma (31 d'Octubre)
Estrenada: Als voltants de 1730
Text: Martin Rinckart (1636)

1. COR
Doneu tots gràcies a Déu,
Amb el Cor, la Boca i les Mans.
A aquell que grans obres realitza
En nosaltres i a totes bandes.
A aquell qui, des del ventre matern
I la nostra infantesa
Ens ha colgat de gràcies
I continua fent-ho.
***
2. DUETTO (Soprano, Baix)
Que el Déu eternament poderós
Ens atorgui al llarg de la vida
Un cor sempre joiós
I una pau serena.
Que ens mantingui sempre
En la seva gràcia,
I ens deslliuri de qualsevol mal
Tant aquí com al més enllà.
***
3. COR
Lloança, Honor i Glòria al Senyor,
Al Pare i al Fill
I a Aquell que és igual a ambdós,
A la trona celestial:
El Déu de la Trinitat.
Així com va ser al principi
I és ara, i continuarà sent
Pels segles dels segles.

Traduïda per Josep-Miquel Serra


11/3/18

BWV 117

El cas de la cantata BWV 117 SEI LOB UND EHRE DEM HÖCHSTEN GUT és molt similar al de la BWV 97: Es desconeix quina va ser la raó de la seva composició, però havia de ser una raó prou important donades les dimensions de l'obra. Podria tractar-se d'una missa extraordinària d'acció de gràcies o, com apunta Alfred Dürr, una cantata de noces. A diferència de la cantata BWV 97, desconeixem la data de la seva composició, tot i que les seves característiques la fan molt similar a les cantates corals dels anys 1728-31, unes cantates corals una mica diferents de les del cicle que Bach composà durant el seu segon any a Leipzig.
La diferència principal dels dos tipus de cantates corals rau en els llibrets: A les de 1724-25 es conserven íntegrament les estrofes inicial i final de la coral que inspira la cantata, que esdevenen els moviments extrems mentre que els intermedis són elaborats de manera lliure. En canvi, a les cantates corals de 1728-31 el text de la coral es posa en música sense modificacions, bé sigui en forma de cor, ària o recitatiu. La cantata BWV 117 posarà en música una coral de Jakob Schütz de 1673-75.
Arrenca la cantata amb un gran cor construït en base a la melodia de la coral abans esmentada, les frases de la qual marquen un cert contrast, per la seva serenor, amb el caràcter molt més alegre de la part instrumental, formada per cordes, oboès, oboès d'amore i flautes travesseres. Com és habitual, els sopranos mantindran la melodia de la coral (cantus firmus) mentre que la resta de veus acompanyen l'harmonia o entonen frases imitatives.
El segon moviment, Es danken dir die Himmelsheer (Et reten honor les cèliques legions) és un recitatiu del baix, que destaca els termes Erden, Luft und Meer (Terra, aire i mar) situant-los a diferents alçades de la partitura. Aquest recitatiu es transformarà en airoso per a enllaçar amb l'ària Was unser Gott geschaffen hat (El que el nostre Déu ha creat), dinàmic moviment on els oboès acompanyen el tenor, que cantarà vocalitzacions de fins a 42 semicorxeres sobre el terme Ehre (Glòria).
L'aparició al quart moviment de la coral cantada a capella denota que la cantata devia ser concebuda en dues parts, per a ser cantades abans i després del sermó.
La que seria segona part de la cantata arrenca amb un recitatiu de contralt acompanyat per les cordes: Der Herr ist noch und nimmer nicht (Ni ara ni mai, el Senyor), que de nou es convertirà en un deliciós airoso per a cantar la glòria de Déu.
Seguirà l'ària per a baix Wenn Trost und Hülf ermangeln muss (Quan sigui en tot el món palesa), que recull en bona part el material bàsic de l'anterior moviment i es recrearà en les habituals vocalitzacions sobre alle (tot) i Ehre (Glòria).
Una nova ària, ara per a contralt, conformarà el setè moviment de la cantata: Ich will dich all mein Leben lang (Des d'ara i per tota la vida). Es tracta d'una de les més belles àries de Bach, o almenys una de les més melòdiques. Contralt i flauta travessera, en diàleg amb les cordes, construeixen un moment d'extrema placidesa i pau interior.
Un breu recitatiu del tenor donarà pas a la coral final que no apareix a la partitura, on solament s'indica Folgt Choral Nr. 4 Vers 9, és a dir, "segueix la coral Nº 4 cantant l'estrofa novena", la qual versa So kommet vor sein Angesicht (Doncs, davant la seva mirada).
En alguns enregistraments, però, s'opta per repetir el cor inicial amb la nova lletra, dotant així d'una major solemnitat la clausura de la cantata.
J.M.S.


Cantata BWV 117
SEI LOB UND EHRE DEM HÖCHSTEN GUT
Ocasió Indeterminada
Estrenada: 1728 - 1731
Text: Un himne de Jakob Schütz de 1673 - 1675

1. COR
Lloança i glòria al Bé Suprem,
Al pare de tots els benifets
Al Déu, de tots els miracles
Al Déu, que l’ànima em sadolla
Amb el seu consol complaent
Al Déu, que tota pena alleuja.
Donem glòria al nostre Déu!
***
2. RECITATIU (Baix)
Et reten honor les cèliques legions
O Sobirà de tots els trons,
En l’aire, en el mar i en la terra,
El què sota la teva ombra es mou;
Els qui lloen el teu poder creador
En fi, el qui tota cosa entén.
Donem glòria al nostre Déu!
***
3. ÀRIA (Tenor)
El què el nostre Déu ha creat,
Ell també ho vol conservar
Hi estén sa tuïció clement
Sia abans, sia després.
En el seu reialme sencer
Tothom és just, tothom és fidel.
Donem glòria al nostre Déu!
***
4. CORAL (Cor)
En la meva angoixa, he implorat al Senyor:
Oh Déu, escolta el meu plany!
Així, el meu Salvador, m’alleujarà la mort
I em farà sentir confortat.
Per això et dono les gràcies, Déu meu,
Ah, amb mi, regraciem-lo, doneu-li a Déu mercès!
Donem glòria al nostre Déu!
***
5. RECITATIU (Alt)
Ni ara ni mai, el Senyor,
Deixarà el seu poble de racó,
Ell hi té posada la seva confiança,
La seva salut i pau, i el seu favor,
Amb les seves mans de mare
Acotiarà, ara i sempre, els seus.
Donem glòria al nostre Déu!
***
6. ÀRIA (Baix)
Quan sigui en tot el món palesa
La manca de consol i valença,
Ell ens ajudarà, abundosament,
Vindrà el mateix Salvador
A posar l’esguard paternal seu
als qui no troben enlloc serenor.
Donem glòria al nostre Déu!
***
7. ÀRIA (Alt)
Des d’ara i per tota la vida
O Déu meu, et vull retre honor;
Que se sentin per tot arreu
Cants de lloança al teu nom.
Que s’ompli de joia el cor meu
I el meu cos i ànima saltin de joia.
Donem glòria al nostre Déu!
***
8. RECITATIU (Tenor)
Els qui porteu el nom de Crist,
Doneu glòria al nostre Déu!
Els qui proclameu el seu poder,
Doneu glòria al nostre Déu!
Dels falsos ídols feu menyspreu,
El Senyor és Déu, el Senyor és Déu:
Donem glòria al nostre Déu!
***
9. COR
Doncs, davant la seva mirada
Anem-hi saltant plens de joia;
Satisfem la paraula donada
I entonem-li joiosos cants:
Déu que tot ho té present
Tot, tot ho ha fet ben fet
Donem glòria al nostre Déu!

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera


3/3/18

BWV 150

La cantata BWV 150 NACH DIR, HERR, VERLANGET MICH és una de les obres més enigmàtiques del catàleg. Es desconeixen completament tant la seva destinació com la data de composició, tot i que presenta totes les característiques de les cantates primigènies de Bach. Malgrat haver estat qüestionada alguna vegada la seva autenticitat, l'anàlisi d'autoritats com Alfred Dürr o Christoph Wolff ha esvaït gairebé tots els dubtes. Segons aquest segon investigador, podria tractar-se fins i tot de la més antiga cantata de Bach que conservem, la qual hauria pogut ser escrita a Arnstadt l'any 1706. Especula Wolff fins i tot que aquesta cantata hauria estat la causa dels retrets de les autoritats d'aquella localitat cap a Bach, acusat d'haver fet cantar una dona (la seva cosina i futura esposa Maria Bàrbara) a l'Església Nova, de la qual n'era l'organista titular. Martin Petzold, per la seva banda, la creu estrenada a Mühlhausen el 19 d'abril de 1708, Dominica Jubilate.
El llibret és anònim, i conté fragments extrets del Salm 25. Com moltes obres primigènies de Bach, arrenca amb una breu simfonia instrumental a càrrec de les cordes, on l'ambient de súplica s'aconsegueix amb descensos cromàtics que anticipen recursos expressius que trobarem molt més elaborats a cantates posteriors, com les BWV 12 o 78.
Seguirà el cor que dóna nom a la cantata: Nach dir, Herr, verlanget mich (Vers Tu, Senyor, m’elevo). Partint del mateix descens cromàtic de la simfonia inicial, construeix Bach un moviment coral amb l'estructura típica de les seves cantates de joventut, on en el model motetístic s'alternen blocs de caràcter imitatiu amb d'altres de caràcter homòfon. Tota una demostració del talent d'un jove mestre de vint-i-pocs anys.
A continuació entonarà la soprano, acompanyada dels violins a l'uníson, l'única ària pròpiament dita de la cantata: Doch bin und bleibe ich vergnügt (Però sóc i seré content). És molt destacable aquí la  utilització per primera vegada d'un ritme anomenat figura curta (una corxera seguida de dues semicorxeres), que pretén crear un ambient d'alegria i felicitat. Aquest recurs serà utilitzat per Bach durant tota la resta de la seva vida. Destaquen també les pinzellades musicals amb què es subratllen termes com kreutz (creu), sturm (tempesta) o Tod (mort).
El següent cor Leite mich in deiner Wahrheit und lehre mich (Condueix-me en la Veritat) és un altre motet que arrenca amb un andante en el qual les veus realitzen, en relleus, un ascens de tres octaves i mitja simbolitzant la "conducció a la Veritat" de què parla el text. Lehre mich (ensenya'm), dirà a continuació, per la qual cosa Bach estableix 4 compassos imitatius amb les veus emparellades de dos en dos, simbolitzant el binomi mestre-alumne. Seguidament es proclamarà la fe i l'esperança en Déu mitjançant una declamació que passarà per totes les veus.
El cinquè moviment serà un inhabitual tercet per a contralt, tenor i baix titulat Zedern müssen von den Winden (Els Cedres reben sovint la batzegada dels vents). Estarem davant d'un dels primers exemples de la genialitat de Bach pel que fa a la música descriptiva, car les rauxes de vent seran dibuixades per les ràpides cadències del baix continu. 
El penúltim moviment de la cantata, “Meine Augen sehen stets zu dem Herrn” (Els meus ulls miren sempre al Senyor), serà un nou cor en forma de complicat motet amb una gran tècnica contrapuntística. I la cantata conclourà amb un magistral cor que parla molt en favor de l'autenticitat bachiana de la partitura: Meine Tage in dem Leide (Els meus dies de patiment), una xacona de 89 compassos que constitueix una autèntica obra mestra tonal. Està basada en un tema de 5 notes d'Arcangelo Corelli que també utilitzarà Johannes Brahms, gran enamorat l'obra de Bach, al darrer moviment de la seva Quarta Simfonia, estrenada l'any 1885.
J.M.S.




Cantata BWV 150
NACH DIR, HERR, VERLANGET MICH
Ocasió Indeterminada
Estrenada: Abans de 1714, potser cap a 1708-09
Text: Anònim, extret del Salm 25

1. SIMFONIA
***
2. COR
Vers Tu, Senyor, m'elevo.
Déu meu, en Tu confio.
Deslliura'm de caure en l'engany
De la qual cosa els meus enemics
En gaudirien a costa meva.
***
3. ÀRIA (Soprano)
Però sóc i seré content
Tot i que a vegades m'enfurismi:
Creu, Tempesta i altres proves,
Mort, Infern i el que segueixi.
Quan la desgràcia colpegi
El teu lleial servent,
Just serà i just ho seguirà sent.
***
4. COR
Condueix-me en la Veritat
I ensenya'm,
Car Tu ets el Déu que m'auxilia
Al qual espero cada dia.
***
5. ÀRIA (Alt, Tenor, Baix)
Els Cedres reben sovint
Les batzegades dels vents
I a vegades són tombats.
A Déu confiaré els meus Pensaments i Actes
Sense manies, encara que el contradiguin,
Car la seva Paraula ensenya tot d'altres coses.
***
6. COR
Els meus ulls miren sempre al Senyor
Doncs Ell deslliurarà els meus peus
De la xarxa.
***
7. COR
Els meus dies de patiment
Transforma Déu al final en Joia:
Els cristians, als camins espinosos
Són guiats pel Poder i la Benedicció celestials.
Sigui Déu el meu fidel Protector,
No caigui en les ofenses dels Homes.
Crist, que és al nostre costat,
M'ajuda cada dia a guanyar la batalla.

Traduïda per Josep-Miquel Serra