11/11/17

BWV 55

Per al Vint-i-dosè Diumenge després de la Trinitat es conserven les cantates 89, 115 i la que comentarem tot seguit, la cantata BWV 55 ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT.
Estrenada a Leipzig el 17 de novembre de 1726, forma part d'una sèrie de cantates escrites aquell any concebudes per a una sola veu (al marge de la coral final), sense que la raó quedi clara a dia d'avui: Són les BWV 52 i 84 (per a soprano), BWV 170, 35 i 169 (per a contralt), 56 i 82 (per a baix) i la BWV 55, que és l'única cantata que conservem escrita només per a tenor.
L'Evangeli del dia (Mateu 18, 23-35) presentava la paràbola del serf a qui el rei perdonà el seu deute però ell no féu el mateix amb els seus deutors. Així, el desconegut llibretista articula el text partint del temor del pecador davant l'implacable judici diví als primers dos moviments, mentre que als dos següents arribarà la misericòrdia, per a concloure en el missatge redemptor de la coral final.
S'inicia la cantata amb l'ària que li dóna nom: Ich armer Mensch, ich Sündenknecht (Sóc un infeliç esclau del pecat), en la qual es presenten dos plànols instrumentals: La flauta travessera i l'oboè d'un costat i els dos violins de l'altre, enmig dels quals el tenor expressarà l'extrema humiliació d'aquell qui es reconeix com a culpable i implora el perdó.
L'absència d'instruments intermedis com la viola podria ser un recurs de Bach per a enfatitzar, mitjançant l'agudesa dels registres, conceptes com l'angoixa del pecador i la desesperació del seu prec.
Seguirà el recitatiu que complementa l'ària, Ich habe wider Gott gehandelt (Jo he obrat en contra de Déu), en el qual cada terme rebrà la seva corresponent inflexió musical, alguna de molt atrevida.
Com ha quedat dit, la misericòrdia serà la protagonista del segon tram de la cantata, començant per l'ària Erbarme dich! (Tingues pietat!), que comparteix títol amb una de les més elevades àries de la Passió Segons Sant Mateu. Com en aquell cas, la música estarà pensada per a reflectir el penediment extrem del culpable, que s'humilia entre llàgrimes davant el món sencer. Aquí, només la flauta acompanyarà el tenor, desenvolupant una àmplia melodia que conclourà sense el da capo habitual, com també era el cas de l'ària inicial.
Tota la corda participa al següent recitatiu, volent il·luminar l'arribada de la clemència per al pecador penedit. I la cantata conclourà amb la coral Bin ich gleich von dir gewichen (Encara que em separés de Tu), una obra de Johann Rist cantada amb una melodia de Johann Schopp que apareix en vàries cantates.
J.M.S.




Cantata BWV 55
ICH ARMER MENSCH, ICH SÜNDENKNECHT
Dominica 22 Post Trinitatis
Estrenada: 17 de novembre de 1726
Text: Anònim. Coral final de Johann Rist (1642)

1. ÀRIA (Tenor)
Sóc un infeliç esclau del pecat,
Que em presento, tremolant de por,
Davant la faç Déu,  per a ser jutjat.
Ell és just, jo sóc indigne.
Sóc un infeliç esclau del pecat!
***
2. RECITATIU (Tenor)
Jo he obrat en contra de Déu;
No li he fet cas;
No he volgut seguir el seu camí
Tal com m’havia manat.
Cap on puc anar?
Encara que volgués escapar-me volant
Amb les ales de l’albada
Perquè em portessin fins enllà del mar,
Em trobaria amb la mà del Totpoderós
Que em puniria amb la fèrula del pecat.
Ai las!
Fins i tot, si al mateix l’infern
Hi hagués un lloc per a mi i els meus pecats,
Allí hi arribaria el furor de l’Altíssim.
La terra no vol acolli-me, se’m vol engolir
Un monstre que m’ensenya les dents;
I cal que remunti el vol cap el Cel
***
3. ÀRIA (Tenor)
Tingues pietat!
Deixa’t entendrir per les meves llàgrimes,
Deixa que t’arribin al cor;
Per l’amor de Jesucrist
Deixa ablanir l’ardor de la teva ira!
Tingues pietat!
***
4. RECITATIU (Tenor)
Tingues pietat!
Nogensmenys, ara em conhorto.
No vull trobar-me davant el tribunal
Prefereixo acudir al tron
Del meu Pare indulgent.
Imploraré al seu Fill,
La seva passió i redempció,
Que per la meva culpa
Va pagar en demesia,
I li pregaré que sigui pacient
Que, d’ara endavant, no ho faré més.
Així, Déu em tornarà a donar el perdó!
***
5. CORAL
Encara que em separés de Tu,
Ara, doncs, deixa’m estar al teu costat;
Puix, el teu Fill ens ha conciliat
Per la seva passió i mort en creu.
Jo no defujo de la meva culpa,
Però la teva gràcia i ajut
Són molt més grans que els meus pecats
Dels quals, no deixo mai de fer net. 

Traduïda per Antoni Sàbat i Aguilera



8/11/17

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

CataBach.com es solidaritza amb els presos polítics catalans i us convida a participar en totes les accions convocades en el seu suport.
Així mateix, exigim el seu seu alliberament immediat i denunciem l'actuació, a totes llums abusiva, de la justícia espanyola.



4/11/17

BWV 188

Quatre cantates conserva el catàleg per al Vint-i-unè Diumenge després de la Trinitat: Cronològicament són les BWV 109, 38, 98 i 188 ICH HABE MEINE ZUVERSICHT, la que ara repassarem.
El llibretista de la cantata fou Christian Friedrich Heinrici, més conegut pel pseudònim de Picander, recaptador de taxes postals o quelcom semblant i col·laborador habitual de Bach a Leipzig. Seves són les passions segons St. Mateu i St Marc, molt probablement l'Oratori de Nadal, el de Pasqua i el de l'Ascensió, nombroses cantates i, sobretot, les adaptacions d'obres profanes a usos religiosos mitjançant el procediment de la paròdia. El fet de treballar en col·laboració directa amb el propi Bach fa que moltes de les seves adaptacions siguin indistingibles de les versions originals.
Picander publicà aquesta cantata l'any 1732 advertint que fou concebuda per al cicle litúrgic de 1728-29, per la qual cosa la investigació estableix dues dates possibles d'estrena: El 17 d'octubre de 1728 o el 6 de novembre de 1729, les dues dates en que es va esdevenir la festivitat a la qual la cantata va destinada.
Estem davant d'una obra amb una vida extremadament confusa que va estar discutida durant molt de temps i encara avui segueix amb certa controvèrsia, tot i que molt residual. Els manuscrits originals estan dispersats per biblioteques i col·leccions privades de mig món, la qual cosa va fer pensar a Alfred Dürr que qui els posseïa va voler, en cert moment del segle XIX, deixar a la posteritat una mostra de la música de Bach i no se li va ocórrer res més que repartir les 18 fulles de les partitures entre els seus coneguts, alguns dels quals van arribar a retallar-les a tires per a emmarcar-les. Una altra possibilitat que valora Dürr és que el propietari esperés obtenir uns majors ingressos venent els manuscrits per separat. Des de la primera publicació de la cantata l'any 1891, alguns dels originals s'han perdut i d'altres han estat redescoberts, però l'autenticitat bachiana de l'obra està avui en dia fermament establerta. I més tenint en compte que el propi llibretista confirmà la seva utilització per part de Bach.
Arrenca la cantata amb una d'aquelles simfonies per a orgue solista que no són més que reutilitzacions dels concerts per a clavecí escrits segurament a Köthen entre 1717 i 1723 els quals, al seu temps, semblen derivar de concerts anteriors per a violí i oboè. Trobareu més informació sobre el tema aquí.
La simfonia en qüestió ha hagut de ser reconstruïda en base a una còpia de 1836 conservada parcialment, completada amb la seva versió original: El tercer moviment del Concert per a Clavecí en Re menor BWV 1052, del qual Bach havia utilitzat ja els moviments primer i segon a la cantata BWV 146, escrita poc temps abans. A diferència d'aquella ocasió, no sembla haver-hi cap intenció en la utilització específica d'aquesta música per a obrir la cantata BWV 188. Volem dir que, per  exemple, la tonalitat de Re menor, que en Bach acostuma a tenir quelcom de sobrenatural o misteriós, es podria entendre com una espècie de mirada al més enllà si tenim en compte el títol de la cantata BWV 146: Cal passar molts patiments per a entrar al Reialme de Déu. I de la mateixa manera, la simfonia de la cantata BWV 49 (reutilització del Concert per a Clavecí en Mi major BWV 1053) es podria entendre com una alegre música nupcial en una cantata que compararà Jesús i l'Ànima amb una parella de nuvis. Si Bach va tenir alguna raó especial a l'hora d'escollir una simfonia per a la cantata BWV 188 aquesta romandrà per sempre en el misteri. Per acabar amb aquesta peça, esmentarem que alguns investigadors intueixen una raó en el fet que aquestes simfonies per a orgue comencin a aparèixer cap a l'any 1726: Per aquella època Wilhelm Friedemann, el fill gran de Bach, tenia ja uns 16 anys i és possible que hagués assolit el domini suficient de l'orgue per a interpretar aquestes partitures durant l'execució de les cantates, mentre son pare es dedicava a dirigir els cantants i l'orquestra.
El segon moviment serà l'ària per a tenor que dóna nom a la cantata i que, si ens fixem bé, veurem que arrenca amb un tema molt semblant al de la simfonia inicial:  Ich habe meine Zuversicht (He dipositat la meva Confiança), una elegantíssima ària amb cert aire dansaire a càrrec de cordes i oboè que guanya molt (en opinió d'un servidor) si se li imprimeix cert dinamisme. A la breu secció central però, l'elegància serà sobtadament substituïda per l'agitació, en consonància amb el text.
El tercer moviment serà un recitatiu de baix dividit en dues seccions: Secco primer i airoso després, quan s'entoni un fragment del llibre de l'Èxode. Seguirà l'ària de contralt Unerforschlich ist die Weise (Inescrutable és la manera), en la qual l'organo obbligato (l'orgue tractat com a instrument solista) desenvolupa la seva ornamentada partitura sustentat pel violoncel.
Els dos darrers moviments de la cantata són molt breus: Primer, un nou recitatiu amb el soprano acompanyat de tota la corda, ressaltant inicialment amb poderosos acords el poder terrenal mentre es relaxa per a  il·lustrar l'eternitat divina. I per acabar, una senzilla coral a capella anterior a 1603 que Bartholomäus Gesius adaptà dos anys més tard per a ús religiós.
D'aquesta obra us recomano de totes totes la versió de Ton Koopman, que també és el reconstructor de la simfonia inicial. La cantata comença al minut 39 del vídeo.
J.M.S.


Cantata BWV 188
ICH HABE MEINE ZUVERSICHT
Dominica 21 Post Trinitatis
Estrenada: Molt probablement el 17 d'octubre de 1728 
o el 6 de novembre de 1729.
Text: Christian Friedrich Henrici, "Picander"

1. SIMFONIA
***
2. ÀRIA (Tenor)
He dipositat la meva Confiança
En el Déu fidel i just:
La meva Esperança hi romandrà segura.
Quan tot s'esquerda, quan tot s'enfonsa,
Quan ningú conserva la Lleialtat ni la Fe,
Llavors esdevé Déu el Bé més preuat.
***
3. RECITATIU (Baix)
Déu procura el millor per a cadascú
Fins i tot en les pitjors misèries.
Encara que sembli ocultar el seu Amor,
El seu Cor no ens oblida
I hi pensa secretament.
I si volgués el Senyor fer-me morir,
En Ell seguiria la meva Esperança,
Car el seu rostre irat
És simplement
Un negre núvol
Ocultant el Sol:
 Amb una suau pluja
La Benedicció Celestial
Germinarà encara millor.
El Senyor es transforma en un ésser cruel
Per a resultar encara més consolador,
No desitja ni pot concebre res dolent,
Per això no l'abandonarè i Ell em beneïrà.
***
4. ÀRIA (Alt)
Inescrutable és la manera
En què Déu condueix els seus:
Fins i tot la nostra Creu i els nostres Patiments
Han d'existir per al nostre propi bé
I per a la Glòria del seu Nom.
***
5. RECITATIU (Soprano)
Els poders terrenals s'acaben esvaïnt:
Qui gosarà edificar sobre luxes i honors?
Déu, en canvi, és etern:
Benaurats aquells que hi confiin!
***
6. CORAL
En el meu estimat Déu
Confio en l'angoixa i en la misèria.
En tot moment em salvarà
Del sofriment, l'aflicció i la penúria,
I podrà revertir la meva desgràcia:
Sigui tot a les seves mans.

Traduïda per Josep-Miquel Serra