15/10/17

BWV 96

Només dues cantates s'han conservat per al Divuitè Diumenge després de la Trinitat: La BWV 169 i la que ara tractarem, la cantata BWV 96 HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN.
Es tracta d'una de les "cantates corals" que Bach va escriure durant el seu segon any a Leipzig, on fou estrenada el 8 d'octubre de 1724. La coral en la que es basa, obra d'Elisabeth Kreuziger (1524), s'inspira en l'Evangeli del dia (Mateu 22, 34-46), on Jesús discuteix amb els fariseus sobre la importància dels manaments i la naturalesa del Messies com a fill de Déu.
El cor inicial és l'habitual fantasia sobre la coral que inspira la cantata: Damunt un concertant de l'orquestra es van encaixant les estrofes de l'himne, desenvolupades amb la sempre magistral polifonia bachiana. A l'aparell instrumental destaca la participació del flabiol, instrument inusual en les cantates, que en una interpretació posterior va ser substituït per un violino piccolo, sens dubte degut a l'absència d'un intèrpret capacitat. És aquesta una d'aquelles cantates de l'estiu-tardor de 1724 en les quals Bach dóna un especial relleu a la flauta, segons sembla per disposar en aquell moment d'un flautista especialment dotat (vegeu BWV 9). En tot cas, els dibuixos del flabiol podrien simbolitzar les pampallugues de l'Estel del Matí (Venus) de què parla el text. La trompa (o el trombó en una versió posterior) reforçarà la part de contralt.
Al recitatiu per a contralt O Wunderkraft der Liebe (O meravellós poder de l’amor) destaca la vocalització descendent sobre zur Erde senket (baixar a la terra). 
El tercer moviment és l'extensa ària per a tenor Ach, ziehe die Seele mit Seilen der Liebe (Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor), on de nou tenim una mostra del virtuosisme exigit a la flauta travessera a les cantates d'aquelles setmanes de 1724. Més encara si tenim en compte que l'instrument d'aquella època no és el que més tard perfeccionà Theobald Böhm, sinó un de més primitiu i complicat que ens ha de fer admirar els intèrprets que avui en dia s'atreveixen a utilitzar instruments originals. El gest "d'estirar" és suggerit en tot moment pel gir musical del tema inicial, que serà heretat per la veu del tenor.
El següent moviment és un recitatiu per a soprano on, a la inversa de l'anterior, destacarà la vocalització final ascendent del terme Himmel an (al cel), que donarà pas a l'ària del baix: Bald zur Rechten, bald zur Linken (Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra), una peça de ritme ondulant  a càrrec de cordes i oboès que vol representar les passes erràtiques citades al text. La vocalització final serà una altra vegada ascendent, sobre les paraules Himmelspforte (Porta del Cel).
La cantata conclourà de nou amb la coral que la inspira, cantada amb una melodia anònima del segle XV amb el cor duplicat per trompa, oboès i violí.
J.M.S.



Cantata BWV 96
HERR CHRIST, DER EINGE GOTTESSOHN
Dominica 18 Post Trinitatis
Estrenada: 8 d'octubre de 1724
Text: Anònim, basat en un himne d'Elisabeth Kreuziger

1. COR
Crist Senyor, l’únic fill de Déu,
Que tal com està escrit,
Prové del cor del Pare
En l’eternitat,
Ell és l’astre del matí
La qual brillantor s’estén
Enllà d’enllà de tots els estels.
***
2. RECITATIU (Alt)
O meravellós poder de l’amor,
En què Déu ha pensat amb ses criatures,
Quan a la fi dels temps,
Tot i la seva magnificència,
Ha volgut baixar a la terra.
O força inexplicable, insondable,
En què ha estat escollit un cos aliè
Per allotjar el primogènit de Déu
Aquell que ja venerava David,
En esperit, com el seu Mestre,
Per allotjar-se en la puresa inviolada
D’una benaurada verge.
O quants de beneficis! Se’ns han concedit
Perquè se’ns obri el cel i l’infern se’ns tanqui.
***
3. ÀRIA (Tenor)
Ai! Estira l’ànima amb la sirga de l’amor,
O sí, Jesús, atreu-la vers tu, abrivada!
Il·lumina-la, perquè reconegui la fe,
Fes-la de santes flamarades, ablamada,
I que, de fe en tu, obri els ulls assedegada!
***
4. RECITATIU (Soprano)
Ah, porta’m, dret camí, O Déu,
Ara que vaig pel foscant
Ja que sovint veig que em perd,
Si em dono al deler de la carn;
Vulguis, doncs, venir al costat meu
Que els teus ulls seran guiatge
Pel camí d’aquell llarg viatge
Que em porti tot dret al Cel.
***
5. ÀRIA (Baix)
Adés cap a la dreta, adés cap a l’esquerra
Els meus passos marren el camí.
Guia’m doncs, Salvador meu,
No deixis que m’enfonsi en el perill,
Dóna’m la teva mà certera
Fins a les envistes de la porta del Cel!
***
6. CORAL
Per la teva bondat fes-nos morir
Desperta’ns per la teva Gràcia;
Fes que l’home vell defalleixi
A fi que el nou tingui vida,
I que, ací en aquesta terra,
Adrecem vers tu, tots els sentits
Anhels i pensaments.

Traducció: Antoni Sàbat i Aguilera


7/10/17

BWV 47

Per al Dissetè Diumenge després de la Trinitat conserva el catàleg les cantates BWV 148, 114 i la que tractarem tot seguit, la cantata BWV 47 WER SICH SEKBST ERHÖHET, DER SOLL ERNIEDRIGET WERDEN, estrenada a Leipzig el 13 d'octubre de 1726 i pertanyent doncs al tercer any de Bach al capdavant de la Cantoria de St. Tomàs.
La cantata ve a ser una reflexió sobre l'Evangeli del dia (Lluc 14,11 i 18,14), el darrer versicle del qual l'encapçala i li dóna títol. El llibret forma part d'un cicle de cantates publicat l'any 1720 per Johann Friedrich Helbig, secretari de la cort d'Eisenach, ciutat natal de Bach. S'inicia amb la cita evangèlica abans esmentada i conclou amb l'estrofa 11 de la coral Warum betrübst du dich, mein Herz, d'autor desconegut.
Arrenca l'obra amb un extens i elaborat cor de 228 compassos dividits en 4 seccions. Sobre el dens teixit concertant s'estructurarà l'habitual fuga que, pensa la investigació, podria ser concebuda no per al cor sinó per als solistes, donada la transparència del teixit polifònic. Això ens podria fer pensar en la teoria de Joshua Rifkin, defensor del minimalisme vocal en la interpretació de la música de Bach. Segons ell, el nombre de cantants de què disposava Bach a Leipzig era molt inferior al de les formacions corals actuals. Per tant, en les seves execucions Rifkin sol utilitzar un cor reduït a la seva mínima expressió amb el qual obté (al meu parer) uns resultats sorprenentment deliciosos. Recomano especialment la seva Missa en Si Menor i la Cantata BWV 140.
Tornant al cor inicial de la cantata d'avui, destacarà la coexistència de dos motius musicals, un ascendent sobre les paraules "aquell qui es lloa" i un altre descendent que canta "aquell qui s'humilia", que gairebé podrien fer-nos parlar d'una doble fuga.
Aquest cor inicial donarà pas a l'extensa ària de soprano Wer ein wahrer Christ will heissen (Aquell qui vol ser anomenat bon cristià), una d'aquelles àries amb orgue solista que Bach inclou a les cantates de l'estiu-tardor de 1726 (BWV 170, 35, 27, 169) però que presenta un problema: El manuscrit resta incomplet i s'hi llegeix "Aria, organo e..." Desconeixent de quin altre instrument es tracta, alguns investigadors donen per segura la participació d'un violí mentre que per a d'altres, com Alfred Dürr, la versió original seria només per a orgue mentre que el violí hauria estat afegit en una revisió posterior. Sigui com sigui, estem davant d'una peça amb nombroses subtileses musicals on a la primera part la humilitat és simbolitzada per un cant fluid mentre que a la segona part la supèrbia és cantada amb notes més aspres.
El tercer moviment constitueix el nucli de la cantata. Es tracta d'un recitatiu per a baix a mode de sermó admonitori rere el qual arriba una nova ària també per a baix, Jesu, beuge doch mein Herze (Jesús, doblega doncs el meu Cor), un deliciós concertant per a veu, violí, oboè i baix continu. Com a l'ària anterior, la humilitat serà cantada amb notes àgils mentre que l'orgull ho serà amb notes travades.
La cantata conclourà amb la coral anònima esmentada anteriorment, cantada amb una melodia de Bartholomäus Monoetius anterior a l'any 1565.
J.M.S.



Cantata BWV 47
WER SICH SEKBST ERHÖHET,
DER SOLL ERNIEDRIGET WERDEN
Dominica 17 Post Trinitatis
Estrenada: 13 d'octubre de 1726
Text: Johann Friedrich Helbig (1720)


1. COR
Aquell qui es lloa serà humiliat
I aquell qui s'humilia serà lloat.
***
2. ÀRIA (Soprano)
Aquell qui vol ser anomenat bon cristià
Ha de practicar la Humilitat.
La humilitat és pròpia del Reialme de Jesús,
La supèrbia és companya del Maligne.
Déu acaba per odiar
Tots aquells dominats per l'orgull.
***
3. RECITATIU (Baix)
L'home és fang, immundícia, cendra i terra.
És possible que cedeixi
A la malèfica Supèrbia,
Parany engendrat pel Dimoni?
Ah Jesús, Fill de Déu,
Creador de totes les coses,
Que per nosaltres es va humiliar, degradar
I va patir escarni i burles.
I tu, miserable feristela,
Te'n vols sentir cofoi?
És això digne d'un Cristià?
Vés, avergonyida criatura orgullosa,
Fes penitència i segueix les petjades de Crist!
Que el teu Esperit creient
Es prosterni als peus de Déu!
I ell, arribada l'hora
Et sabrà recompensar.
***
4. ÀRIA (Baix)
Jesús, doblega doncs el meu Cor
Amb la teva mà poderosa,
Per no perdre fútilment la salvació
Com les primeres flames de l'Infern.
Deixa'm cercar la teva Humilitat
I maleir per sempre la supèrbia;
Omple el meu cor de modèstia
Per a que sigui digne de Tu!
***
5. CORAL
Renuncio conscientment
Als honors terrenals,
Car Tu m'ofereixes els eterns
Que has pogut conquerir
Per la teva amarga i dura mort.
Aquesta és doncs la meva pregària
Oh, Senyor i Déu meu.

Traduïda per Josep-Miquel Serra