19/8/17

BWV 101

Tres cantates es conserven per al Desè Diumenge després de la Trinitat: Les BWV 46, 101 i 102. Avui parlarem de la cantata NIMM VON UNS, HERR, DU TREUER GOTT BWV 101.
Estrenada a Leipzig el 13 d'agost de 1724, pertany al cicle de "cantates corals" que Bach composà entre l'11 de juliol d'aquell any i la Pasqua de l'any següent. Aquest cicle conté un  total de 49 cantates, basades totes elles en corals tradicionals de l'església luterana. Els textos són anònims, tot i que Christoph Wolff creu que l'autor fou Andreas Stubel, Konrektor de l'escola de St. Tomàs, que morí sobtadament tot just acabats d'imprimir els llibrets.
La cantata d'avui s'inspira en una coral de Martin Moller de 1584 que es cantava amb la melodia del Pare Nostre luterà. És una coral concebuda per a moments d'epidèmia i pesta, cosa que es reflexa al llibret: "Allunya de nosaltres, Senyor, Déu fidel, el pesat càstig" és el títol del cor inicial, que crea una gran variació polifònica al voltant de la melodia del coral en un ambient de súplica i depressió presentat per un extens ritornello orquestral amb cornettos i trombons. És aquesta una instrumentació habitual quan Bach vol crear ambients d'imploració i humiliació, com és també el cas de les cantates BWV 38 o  BWV 135, entre d'altres.
Al cor inicial seguirà una ària per a tenor: Handle nicht nach deinen Rechten (No ens tractis segons la teva llei), únic fragment de la cantata que no prové del coral de Moller. Aquí, les cordes baixes en pizzicato són acompanyades per un instrument solista que l'any 1724 era una flauta travessera però que posteriorment va ser substituïda per un violí. Recordem que aquell estiu de 1724 devia tenir Bach un flautista molt ben dotat, ja que en una sèrie de cantates introdueix àries especialment virtuoses per a la flauta travessera (vegeu BWV 9) algunes de les quals van haver de ser reorquestrades.
Un recitatiu  on el soprano entona frases de la coral de Moller donarà pas a una extraordinària ària per a baix, protagonitzada per instruments de vent: Tres oboès i el baix continu, reforçat per un fagot. Warum will du so zornig sein? (Per què et mostres irat?) es pregunta la coral, per la qual cosa el baix arrenca el seu cant amb la seva melodia, que de seguida és abandonada per entrar en un agitat clima d'ascensos i descensos. Bruscament, aquestes turbulències s'aturen en sec quan retorna la reposada melodia de la coral, per acabar de nou en agitació. Destacarà la llarga nota amb què és cantada la paraula geduld (paciència), paraula que dóna nom a tota una ària de la Passió Segons St. Mateu.
El següent moviment és un recitatiu-coral per a tenor calcat a l'anterior del soprano, que donarà pas al penúltim moviment de la cantata: Gedenk an Jesu bittern Tod! (Recorda l’amarga mort de Jesús!), un duet a ritme de siciliana per a soprano i contralt acompanyats de flauta travessera i oboè da caccia, instruments que s'aniran intercanviant els temes musicals igual que els cantants. La melodia del coral anirà sorgint continuament en diferents registres i formes, tot i que a vegades molt manipulada, sempre en un ambient depressiu gràcies al passus durisculus, cadència cromàtica descendent que busca il·lustrar el patiment i que Bach utilitza en altres cantates com les BWV 12 i BWV 78.
La coral final, molt severa, canta la melodia original del Pare Nostre luterà sense ornaments i amb les veus reforçades pels instruments.



17/8/17

CataBach.com

Consternats pel bàrbars atemptats a les Rambles i a Cambrils.
Tota la nostra solidaritat amb les víctimes.
No ens espantaràn!

12/8/17

BWV 105

Novè Diumenge després de la Trinitat, per al qual s'han conservat tres cantates: Les BWV 105, 94 i 168. De la primera de les tres en farem avui un breu repàs.
Estrenada a Leipzig el 20 de juliol del 1723, el primer estiu de Bach com a Kantor de Sant Tomàs, la cantata HERR, GEHE NICHT INS GERICHT MIT DEINEM KNECHT BWV 105 ens parla del temor davant el judici de Déu i la tranquil·litat d'aquell qui l'espera havent seguit els seus preceptes. El llibret és anònim i utilitza el Salm 143 al principi i una coral de Johann Rist de 1641 al final.
"Senyor, no siguis massa sever amb el teu Serf" és el text del cor inicial, que donarà nom a la cantata i que arrencarà en adagio, tempo amb el qual Bach intenta simbolitzar la tossa del pecat i la culpa. Aquest ambient aviat serà trencat per una fuga permutativa on el tema passarà per totes les veus, doblades pels instruments.
El segon moviment serà un suplicant recitatiu per a contralt ("Déu méu, no em rebutgis"), que donarà pas a una de les àries més extraordinàries i originals de Bach: "Wie Zittern und Wanken" (Com tremolen i vacil·len els pensaments dels pecadors mentre s'acusen els uns als altres provant d'exculpar-se). Sense baix continu, les cordes mantenen una contínua i inacabable tremolor mentre l'oboè crida, turmentat per l'angoixa. La veu de soprano canta vocalitzacions esfereïdores sobre les paraules "verklagen" (retreure) i "wagen" (gosar). La flaquesa de l'esperit humà inspira en Bach una de les àries més corprenedores mai escrites i que forma part del meu Top-10 d'àries de les cantates. De fet, aquesta ària va ser un dels  primers fragments de cantates d'un tal Johann Sebastian Bach que vaig escoltar. Va ser a Catalunya Música, fa molts anys, i em va deixar de pedra tant la música com que es tractés de la cantata número 105. "Però... quantes cantates va escriure aquest home???" recordo que vaig pensar. I també: "Seràn totes d'aquest nivell? Mare meva..."
Després d'aquest moment torbador arribarà un nou recitatiu, ara per a baix, que més aviat és un airoso on les cordes i el continu en pizzicato acompanyen les paraules del cantant: Benaurat aquell qui sap del seu protector. Aquest recitatiu-airoso (que potser vol simbolitzar el repicar de campanes a travès del pizzicato) donarà pas al penúltim moviment de la cantata, una ària per a tenor titulada "Kann ich nur Jesum Mir zum Freunde machen" (Si pogués fer-me amic de Jesús) que presentarà un brutal contrast amb els moviments anteriors: Ara, la trompeta i les cordes evolucionaràn a ritme de dansa evocant la seguretat d'aquell qui té confiança en la fe. És una d'aquelles àries per a trompeta on Bach ens transmet una alegria pura i franca, gairebé infantil.
La cantata conclourà amb la coral "Nun, ich weiss, du Wirst mir stillen" (Ara ja sé que tranquilitzaràs el meu esperit angoixat), una coral que apareix també a la cantata BWV 78 i al motet BWV 227. Destacaràn les cadències tremoloses de les cordes expressant l'angoixa espiritual de què parla el text, angoixa que s'anirà esvaïnt fins al darrer compàs de l'obra.







5/8/17

BWV 45

Vuitè Diumenge després de la Trinitat, en el qual parlarem d'una de les meves cantates preferides. Per aquest diumenge se n'han conservat tres: Les BWV 136, 178 i 45, la que ara repassarem.
La Cantata BWV 45 ES IST DIR GESAGT, MENSCH, WAS GUT IST forma part d'un grup de cantates (BWV 39, 88, 187, 45, 102 i 17) amb una cronologia complicada que les primeres investigacions situaven de 1732 endavant. Avui en dia però, sabem que la BWV 45 fou estrenada a Leipzig l'11 d'agost de 1726. Aquell any havia interpretat Bach un bloc de cantates del seu cosí Johann Ludwig, aparentement per considerar-les d'una elevada qualitat. Segurament en igual consideració va tenir Bach els seus textos (d'autor anònim), ja que en va utilitzar alguns per a composar noves cantates, com aquesta que avui tractem.
Cantata no gaire extensa però estructurada en dues parts, el cor inicial és una de les millors construccions polifòniques de Bach, basada en el desenvolupament d'una mateixa idea musical tant pels instruments com pels cantants. 
El tenor prendrà a continuació el relleu en la seva parella de recitatiu i ària, Weiss ich Gottes Rechte (Conec els manaments del Senyor ), un sever moviment on les tres veus de cordes acompanyen el cantant i on destaca l'extensa vocalització sobre la paraula drohen (amenaçar).
La segona part de la cantata arrencarà amb un dels meus Top-10 de les cantates: L'airoso Es werden viele zu mir sagen an jenem Tage (Molts em diran en aquell dia). El primer que vull destacar és que  mai he entès la seva denominació d'airoso, però... qui sóc jo per contradir Bach?
El baix (la veu de Crist) canta el darrer versicle de l'Evangeli del dia, aquell en el qual Jesús renega de tots aquells qui utilitzen la fe en benefici propi: "Aquell dia, molts em diran: Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?  Llavors jo els diré clarament: No us he conegut mai. Aparteu-vos tots de mi, malfactors!"
Les cordes es precipiten en una arrauxada cascada i les vocalitzacions són meravelloses. La paraula Alle (tots) és cantada en una espectacular cadència de fins a 30 notes. 
La següent ària, per a contralt, és també força alegre i recorda a aquelles àries per a flauta travessera que Bach va incloure a les cantates de l'estiu de 1724 i que destaquen pel seu virtuosisme (vegeu BWV 9), tot i que aquesta cantata és dos anys posterior. Un breu recitatiu condueix a la coral final, reforçada per flautes, oboès i el primet violí, que canta una estrofa de Johann Hermann amb la melodia d'una coral d'A. Fritsz de 1679.