30/7/17

BWV 186

Avui parlarem breument d'una de les cantates de Bach que menys m'apassionen, la  BWV 186 ÄRGRE DICH, O SEELE, NICHT. Sí amics, a mí hi ha obres de Bach que no m'agraden, però que no per això deixen de ser obres musicalment excepcionals.
En el primer any de Bach a Leipzig, el nou Kantor rescatà algunes obres escrites a Weimar que no tenien destinació al calendari de la seva nova ciutat. Un bon exemple són els diumenges segon, tercer i quart d'Advent, que a Leipzig eren festivitats sense música, com passava també durant la Quaresma. A Weimar però, aquests diumenges havien tingut la seva cantata corresponent. Per exemple, les cantates BWV 186a i 147a van ser destinades al tercer i quart diumenges d'Advent de l'any 1716. Així que l'any 1723, a Leipzig, aquestes dues cantates van ser reescrites i destinades a noves festivitats: La BWV 147 a la Visitació de María (2 de juliol) i la BWV 186 a la festivitat que celebrem avui, el 7è Diumenge després de la Trinitat, que aquell any es va esdevenir l'11 de juliol. Per a aquest diumenge es conserven també les cantates BWV 107, 187 i 54, aquesta darrera utilitzada en diverses ocasions del calendari.
La BWV 186 és una cantata de moderades dimensions, estructurada en dues parts i amb un text que es basa en l'Evangeli del dia, la cèlebre multiplicació dels pans i els peixos. Un passatge totalment diferent al de la cantata original d'Advent, que narrava el testimoni de Jesús en favor de Joan Baptista empresonat. L'anònim llibretista, doncs, va haver de reescriure gran part del text de la cantata, que tot i així conserva fragments del l'original de Salomo Franck i una coral de Paul Speratus de 1524.
El cor inicial és el típic motet preludiat per uns quants compassos instrumentals, replet de subtileses musicals i amb una estructura complexa que a Alfred Dürr li va fer pensar en un rondó en forma ABABA. El segon i tercer números són per al baix, que comença amb un recitatiu-arioso al qual segueix l'ària Bist du, der mir helfen soll (Si tu que ets aquell que m’hauria d’ajudar), instrumentada només per a continu en ostinato persistent. Segueixen dues intervencions del tenor, que juntament amb una coral conformaràn la primera part de la cantata. Primer el recitatiu (nº4) que repeteix l'estructura de secco i arioso de l'anterior, mentre que l'ària Mein Heiland lässt sich merken (Mon Salvador es fa palès), amb oboè, violins i continu, està dividida en dues seccions. El bonic coral que tanca la primera part de la cantata estarà amenitzat també per oboès i violins. 
La segona part era destinada a sonar després del sermó (Nach der Predigt diu el manuscrit), i s'inicia amb un recitatiu de baix acompanyat per tota la corda que, com els altres, acaba en airoso. A l'ària següent Die Armen will der Herr umarmen (Als pobres abraçarà el Senyor) el soprano és acompanyat per les cordes altes a l'uníson, amb una melodia que vol simbolitzar el penós caminar d'aquell qui suporta una càrrega feixuga. Després d'un recitatiu de contralt (que, per suposat, acaba en airoso), arribarà un duet per a soprano i contralt a ritme de giga, amb participació de tot el conjunt instrumental. La cantata conclourà amb la repetició de la bella coral que tancava la primera part, però cantant ara l'onzena estrofa de l'himne de Paul Speratus.