25/6/17

BWV 76

Si la setmana passada començàvem el cicle de la Trinitat amb la cantata BWV 75, avui parlarem de la seva bessona i subsegüent al catàleg, la BWV 76 Die Himmel erzählen die Ehre Gottes (Els cels proclamen la glòria de Déu), que fou estrenada una setmana més tard, el 6 de juny de 1723, a l'església de St. Tomàs de Leipzig. Juntament amb la BWV 2, són les dues úniques cantates per al Segon Diumenge després de la Trinitat.
De nou ens trobem davant una cantata de grans dimensions i estructurada en dues parts de 7 moviments cadascuna (vegeu BWV 75). Segurament Bach, amb aquestes dues grans cantates (que recordem signifiquen el seu debut a Leipzig), pretenia reivindicar-se davant el seu nou públic i patrons. I més encara tenint en compte que les autoritats de Leipzig havien negociat amb Telemann i Graupner abans que amb ell. Sembla que Bach aconseguí els seu objectiu, segons algunes fonts referents a l'alcalde Gottfried Lange:"Un cop escollit, Bach ens va fer oblidar Telemann", afirmà. 
Per cert, que les quatre parts d'aquestes dues cantates han estat concebudes en alguna ocasió com a cantates autònomes. Sense anar més lluny, l'any 1761 l'editorial Breitkopf oferia el manuscrit de la primera part de la cantata BWV 76 com a "cantata de la Reforma".
Les lectures del dia tractaven l'exhortació a l'amor fratern (1 Jn. 3, 13-18) i la paràbola del banquet (Lc. 14, 16-24). Dels dos textos deriven les idees del llibret, anònim, que utilitza també versicles dels salms al cor inicial i una coral de Martí Luter per tancar les dues parts de la cantata.
Aquesta s'inicia amb un impressionant cor en forma de gran motet en dues parts: La primera arrenca amb un concertant instrumental amb trompeta destacada on (inusualment) comença a cantar el baix solista, al qual s'afegeix tot seguit el cor. En cert punt, tot s'aturarà i s'activarà una espectacular fuga a no sé quantes veus, en la meva opinió una de les més brutals de Bach. Els efectius s'aniran sumant en una espècie d'imparable in crescendo, que acabarà quan a Bach li vingui bé. Primer els solistes un a un, després les veus del cor una a una, després l'orquestra i, per acabar, per sobre de tots ells, la trompeta majestàtica. Impressionant. Sobretot en la versió de Koopman. 
Si jo sóc Lange, m'oblido també de Telemann i de sa mare.
Un recitatiu amb el tenor vestit amb tota la corda condueix a l'ària de soprano Hört, ihr Völker, Gottes Stimme (Escolteu, pobles, la veu de Déu) que serà monopolitzada pel característic tema del violí amb el qual arrenca i conclou.
Arribarà després la parella recitatiu-ària per a la veu de baix: Fahr hin, abgöttische Zunft! (Fora, secta idòlatra!) cantarà l'ària, on destaca la trompeta tronant en un moviment molt semblant a l'ària núm. 12 de la cantata BWV 75.
El següent moviment serà un recitatiu-airoso per a contralt que desembocarà en la coral que tanca la primera part de la cantata. Igual que a la BWV 75, les frases del cor seran revestides per intervencions de l'orquestra.
La segona part de la cantata manté la similitud amb la BWV 75: També arrenca amb una simfonia instrumental, tot i que en aquest cas no té cap relació amb la coral precedent. Podria tractar-se d'una obra escrita anteriorment, potser a Köthen, pel paper destacat de la viola da gamba a la qual era tan aficionat el príncep Leopold. Sigui com sigui, Bach reutilitzarà aquesta música a la triosonata per a orgue BWV 528.
Un recitatiu per a baix dóna pas a l'ària per a tenor Hasse nur, hasse mich recht (Odieu-me, odieu-me del tot), realment corprenedora per la seva nuesa descarnada de mitjans, tot i que realment al darrera hi ha una complicada harmonia d'acords de 7a disminuïda que en cert moment fa entrar la veu en un dur interval de 4a augmentada, al cantar "Hasse Mich": És el temut tríton o diabolus in musica, aquí introduït per a crear certa sensació desagradable quan es fa referència a l'odi. Un altre compositor que també l'utilitza és Gustav Holst, al començament del cèlebre moviment dedicat a Mart, a la seva obra "The Planets".
Dos recitatius-airosos (contralt i tenor) emmarquen la darrera ària de la cantata, per a contralt: Liebt, ihr Christen, in der Tat! (Cristians, feu-ho tot per amor!) on l'oboè d'amore i la viola da gamba endolceixen l'ambient de cara a la coral final la qual, com a la cantata BWV 75, és una repetició de la coral luterana que tancava la primera part però ara amb la lletra de la tercera i última estrofa, que conté la doxologia del Gloria Patri.
Gran cantata que us convido a gaudir. Fins aviat!


18/6/17

BWV 75

Primer Diumenge després de la Trinitat, una festivitat per a la qual s'han conservat vàries cantates: Les BWV 75, 20 i 39, a més de la BWV 54, destinada en origen al Dominica Oculi però que alguna vegada s'havia interpretat aquest diumenge. De la primera de les quatre en parlarem avui.
La cantata BWV 75 DIE ELENDEN SOLLEN ESSEN és una de les més importants. Durant molts anys se la va considerar la primera cantata que Bach estrenà com a Kantor a Leipzig , tot i que actualment tal honor sembla recaure en la BWV 59, interpretada dues setmanes abans. La cantata BWV 75 fou executada a l'església de St. Nicolau el 30 de maig de 1723, tot just una setmana després que la família de Bach s'instal·lés definitivament a Leipzig procedent de Köthen. Segons els documents conservats, les sensacions van ser força positives: "El dia 30 de dit mes, primer diumenge després de la Trinitat, el nou Kantor i Director del Collegium Musicum, Sr. Joh. Sebastian Bach, arribat de la cort del príncep de Köthen, dirigí la seva primera música amb gran aplaudiment", escrigué el cronista de la ciutat.
La cantata és de grans dimensions, una de les 15 cantates conservades que Bach estructura en dues parts, en aquesta ocasió de 7 moviments cadascuna. Això podria no ser casual, ja que si assignem a cada lletra la numeració corresponent dins l'alfabet alemany, les lletres BACH sumen 14. No seria la primera vegada que el nostre amic encripta la seva signatura numèrica en una obra: La primera fuga d'El Clavecí ben Temperat té 14 notes, i a la coral Vor deinem Thron trete ich hiermit, darrera obra coneguda de Bach (dictada al seu gendre Altnikol des del llit de mort), la melodia és ampliada per assolir les 14 notes que  explicaran qui és aquell qui compareixerà en breu davant l'Altíssim.
Però tornem a l'obra d'avui. La cantata arrenca amb un gran motet que recorda (però no acaba de tenir) l'estructura d'una obertura francesa: A una primera secció de gran solemnitat segueix una complicada fuga a càrrec de veus i orquestra. Un any més tard Bach serà molt més explícit al cor inicial de la cantata BWV 20, aquest sí una obertura en tota regla.
Un recitatiu donarà pas a la primera ària, Mein Jesus soll mein alles sein (Que el meu Jesús ho sigui tot per mi), cantada pel tenor i que sempre m'ha semblat que anticipa l'estil de les grans àries de la Passió Segons St. Mateu, que arribarà en la seva primera versió 4 anys més tard. Alfred Dürr, per la seva banda, veu en les àries d'aquesta cantata un cert aire de dansa, que en aquest moviment identifica amb una polonesa. L'ària conclou amb la repetició dels 14 (!) compassos del ritornello instrumental.
Dos recitatius emmarquen l'ària de soprano (nº5) Ich nehme mein Leiden mit Freuden auf mich (Accepto el meu acorament de grat), reposat moviment a ritme de minuet on solament oboè i baix continu acompanyen la veu del cantant.
La primera part de la cantata conclou amb la primera estrofa de la coral de Samuel Rodigast Was Gott tut, das ist Wohlgetan, una coral que apareix en moltes cantates (BWV 98, 99, 100...) i amb una melodia que, si sou oients de La Cantata del Diumenge, potser us sonarà...
Però no tant com la simfonia que obre la segona part de la cantata: Sobre el concertant de cordes i oboès, la trompeta entonarà la melodia d'aquesta mateixa coral en un moviment que ha esdevingut, des del primer dia, la sintonia del nostre programa.
Segueixen el recitatiu i ària preceptius per a contralt. L'ària Jesus macht mich geistlich reich (Jesús m’enriqueix l’esperit) presenta tota la corda a l'uníson a ritme de passepied, segons A. Dürr.
A continuació el protagonisme recaurà en el baix i el seu combinat de recitatiu i ària: Aquesta serà la titulada Mein Herze glaubt und liebt (El meu cor estima i creu), on sonarà de nou la trompeta. En la meva percepció, a ritme de courante, ja que aquí desconec l'opinió de Dürr (s'accepten suggeriments).
La cantata conclourà amb un nou recitatiu per a tenor i la coral final, calcada a la que tancava la primera part però cantant ara el text de l'estrofa final de l'himne de Samuel Rodigast.
A part de l'esmentada coral, el text de la cantata conté un versicle del salm 22 al seu moviment inicial. La resta podria haver estat obra de Gottfried Lange, sense descartar la mà del propi Bach.



10/6/17

Festo Trinitatis

La Festa de la Trinitat, que es celebra el diumenge després de Pentecosta, és potser el punt més rellevant del calendari litúrgic luterà, car marca el final del cicle de Pasqua i l'inici del cicle més llarg del calendari, el de la Trinitat, que ens portarà des d'ara fins a l'Advent, quatre diumenges abans de Nadal. Tots els diumenges a partir d'ara seran "després de la Trinitat", això en llatí és "Post Trinitatis". Diumenge que ve serà el primer diumenge Post Trinitatis, d'aquí dos diumenges el segon i així successivament fins l'Advent. 
I quants diumenges després de la Trinitat hi pot haver, us preguntareu. Doncs depèn de quan s'escaigui el diumenge de la Trinitat, que a la seva vegada depèn de quan hagi estat la Pasqua, que depèn de la lluna. Tot plegat és molt complicat, però en resum us diré que, com a molt, hi pot haver 27 diumenges entre Trinitat i Advent, tot i que això és molt excepcional i només es produeix els anys en que la Pasqua s'esdevé el més aviat possible (entre el 22 i el 26 de març). En vida de Bach, només va passar 5 vegades (si m'ho demaneu, us dic els anys). I quan això passa, al nostre programa ho celebrem amb la cantata BWV 140, que és la que va destinada al Dominica XXVII Post Trinitatis. La llàstima és que, com us he dit, passa poc. De fet, només ens hi vam trobar el 2008. Això sí, també es produeix l'efecte invers: Que la Pasqua sigui el més tard possible i els diumenges Post Trinitatis s'escurcin i n'apareguin més al cicle d'Epifania, arribant com a màxim a un Dominica VI Post Epiphanias, com va passar l'any 2011. Llavors, també escoltem la BWV 140, ja que no es conserva cap cantata per aquest diumenge tan excepcional.

Però tornant a la festivitat que avui ens ocupa, repassem les cantates que hi són destinades:

BWV 165 O heilges Geist- und Wasserbad
BWV 194 Höchsterwünschtes Freudenfest
BWV 176 Es ist ein trotzig und verzagt Ding
BWV 129 Gelobet sei der Herr, mein Gott

De la primera, la cronologia és dubtosa però sembla molt probable que formés part del primigeni Cicle de Weimar, on hauria estat estrenada el 16 de juny de 1715. Posteriorment, la cantata va ser recuperada a Leipzig l'any 1724.
La BWV 194, que mereix un bon article per a ella soleta, va ser en origen una oda d'aniversari escrita a Köthen que Bach va rescatar en ocasió d'una visita a la ciutat de Störmthal on havia d'examinar un nou orgue. Més tard, l'obra fou reutilitzada a Leipzig unes quantes vegades el dia de la Trinitat. Ja en parlarem amb calma un dia, d'aquesta cantata...
La BWV 176 va ser la cantata de la Trinitat de l'any 1725, i la BWV 129 la de 1726 o 1727, la data no se sap amb certesa. D'aquesta magnífica cantata destaca sobretot la coral final, amb una bellíssima melodia que Bach revesteix d'una esplendorosa plenitud.
I ja no tinc temps per a res més. Que gaudiu d'aquestes cantates i fins aviat!
 





4/6/17

BWV 59

Hem arribat al Diumenge de Pentecosta, important festivitat que l'església luterana celebrava en tres dies successius, tots ells amb les cantates corresponents. Concretament, les obres conservades per aquests dies són les següents:

Feria I Pentecostes
BWV 172 Erschallet, ihr Lieder
BWV 59 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 74 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten
BWV 34 O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe
Feria II Pentecostes
BWV 173 Erhöhtes Fleisch und Blut
BWV 68 Also hat Gott die Welt geliebt
BWV 174 Ich liebe den Höchsten von ganzem Gemüte
Feria III Pentecostes
BWV 184 Erwünschtes Freudenlicht
BWV 175 Er rufet seinen Schafen mit Namen

Però ocupem-nos del dia d'avui i de dues de les quatre cantates que hi són destinades, concretament les BWV 59 i 74. Com haureu vist, ambdues tenen el mateix títol.
Tot i que tradicionalment s'havia considerat la cantata BWV 75 com la primera obra que Bach presentà en qualitat de Kantor de St. Tomàs de Leipzig, es considera avui en dia que en realitat va ser la BWV 59, interpretada concretament el dia 16 de maig de 1723, dues setmanes abans que la BWV 75. El dia abans, havia arribat la seva família des de Köthen, mentre que Johann Sebastian feia ja dies que s'estava a Leipzig, prenent possessió del seu càrrec i preparant el trasllat.
El fet que es tracti d'una obra de concepció més aviat modesta (sobretot per a una festivitat tan important com la Pentecosta) ha fet pensar a alguns especialistes com A. Schering que la cantata no va ser interpretada a cap de les esglésies principals de Leipzig sinó a l'eglèsia de St. Pau, pertanyent a la universitat de la ciutat.
La cantata consta de quatre moviments i arrenca amb un duet per a soprano i baix acompanyats de les cordes i, cosa inusual, trompetes i timbales. Aquí es canta un dictum, és a dir, una cita de l'Evangeli de St. Joan, que dóna nom a la cantata: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.
Un recitatiu i una coral coneguda ja al segle XV condueixen a l'ària final, un reposat moviment per a baix amb cordes i violí solista. Estem davant d'una de les 10 úniques cantates d'església de Bach que no conclouen amb una coral... tot i que en el seu dia no que devia ser així, tal com demostra la partitura autògrafa: Al final de la particel·la del baix, Bach hi va escriure "Chorale segue", és a dir, "segueix la coral". Ara bé: Quina?
La investigació proposa seguir amb la mateixa coral del núm. 3 o bé cantar la coral final de la cantata BWV 6, però en realitat no tenim cap indici de a quina coral es referia Bach.
Així doncs, estem davant d'una cantata molt petiteta però que al final va engendrar una gran descendència, ja que dos anys més tard, per la Pentecosta de l'any 1725, Bach la va reescriure, convertint-la en una obra realment imponent: La cantata BWV 74, de la qual en parlarem en una altra ocasió.