23/4/17

BWV 42

El segon diumenge de Pasqua, en la liturgia Luterana de temps de Bach, era l'anomenat Dominica Quasimodogeniti, a causa de l'introitus de la missa llatina:“Quasimodo geniti infantes…” (1 Pere 2:2-3), és a dir, "com infants acabats de néixer", car aquest era el dia en que, en els primers temps del cristianisme, els conversos de qualsevol edat del darrer any eren presentats a la comunitat i a Déu començant -per dir-ho així- des de zero en la seva nova fe. Els nous cristians eren vestits amb blanques túniques, d'aquí que aquest diumenge també s'anomenés "Dominica in Albis". Són dues les cantates conservades per aquesta festivitat, les BWV 67 Halt im Gedächtnis Jesum Christ, de 1724 i BWV 42 Am Abend aber desselbigen Sabbats, de 1725.
Aquesta darrera és una de les meves cantates preferides. Arrenca amb una fastuosa simfonia (jo sempre l'he comparada amb l'arribada de la Reina de Saba de Händel) que té tota la pinta de ser una obra orquestral reciclada, igual que l'extensa ària per a contralt (núm.3) presenta tot l'aspecte d'haver estat en orígen el temps central d'aquesta hipotètica obra perduda. En tot cas, representa un moment d'extrema serenor espiritual. L'eix de la cantata és un duet de soprano i tenor amb fagot i cello on Bach desenvolupa fins l'extenuació el tema d'una coral de Jakob Fabricius. I arribarà l'ària "Jesus ist ein Schild der Seinen" que forma part del meu top-10 d'àries de Bach i del de la meva senyora. Quins pebrots s'han de tenir per a fer una música tan meravellosa amb la paraula "Verfolgung" de cadència final! Amb això ja està tot dit.